Entre les coses que han quedat a casa dels meus pares, he trobat el text d'una conferència del poeta Juan Ramón Jimenez molt singular, es tracta d'un acte que tingué lloc a la Residencia d'Estudiants de Madrid al 15 de Juny de 1936, o siga, un mes abans del colp militar que acabaria amb la Segona República i tot allò que representava. Ens situen en aquell moment, convuls i amb presagis molt negres, calia parlar de poesia, i ho feu expressant a través del discurs poètic un missatge que tenia a veure amb la política que vivia.

El poeta desitjava pau i aquest objectiu tenia que anar de la mà de la bellesa i la veritat de la vida: "eso que suele llamarse guerra social, civil de razas, de classe, de hermanos, es la falta de idea y amor en la elaboración de nuestra casa ... La vida social sin amor, sin comprensión mutua..es la guerra y la peor de todas las guerras". De segur que hui podríem parlar en altres termes, com seria de tolerància envers al oponent, tanmateix, els presagis no son tan negres, però, continua vigent allò que J.R.Jimenez apuntava en ralació al polític: "Y si antes de ir al Parlamento preparara poeticamente su actividad, su pensamiento, su caracter ¿qué jiro tan distinto tomarian sus intervenciones, y como no oiríamos lo que vemos y oimos cada tarde, esas tardes tristes de los mercados parlamentarios!"( observeu l'ús que feia de la "j").

Hi ha molts fragments que podria reproduir, puix la conferència que comente no té pèrdua, era la veu d'un intel—lectual compromès amb la democràcia i la pau, que al capdavall, volia "evitar guerres i revolucions inútils" puix com remarcava ell no eren més que l' imposició per la força d'uns sobre els altres. Sol em vaig a permetre afegir-ne una frase més del text que ve quasi a concloure el seu discurs :"Donde la inteligencia fracasa empieza el sentimiento".

Com podeu veure les preocupacions, o els temors d' aquell gran poeta moderat, per cert, injustament prou criticat per molta gent d'esquerra, apel—lava a una mena de catarsi, el curs de l' història,dissortadament, anà en altra direcció. Quin paral—lelisme faríem amb el present? Doncs, que hi ha conductes que reprodueixen postures del passat, les quals de segur no es donen per al—ludides i ni tan sols escolten. En sume,doncs, a eixa petició de política poètica, tal i com, feia Juan Ramón Jimenez.