De vegades sembla que quan ens quedem a casa el sostre se'ns vaja a caure al damunt i no és així.

Tenim feines sempre pendents per a fer per falta de temps. Sempre ens queixem que no tenim temps. Ara en tenim. Aprofitem-lo.

Divendres vaig encomanar la compra a la carnisseria (gràcies Laura) i a la verduleria (gràcies Inma) i estic proveïda per a un temps. Senzillament estic cuinant de manera tradicional.

Hui he preparat un arròs caldós amb bajoquetes, garrofó, pollastre i conill. Estava bo. I mentre tallava amb les mans les bajoquetes, tot un seguit d'imatges acudien a la meua ment mentre escoltava la ràdio.

Les meues iaies Maria i Visantica, a l'estiu collint les bajoquetes a l'horta, l'olor que es produeix al collir la verdura d'estiu mentre la iaia de torn parava el davantal per fer cau per a la verdura, les rialles quan féiem alguna mala passada, que les féiem, i així una llarg etc.

Tinc la sort d'haver viscut al camp amb la meua família durant molts anys. Els meus pares encara viuen allà i ara, amb el confinament, els està anant molt bé. Si el temps ho permet, el meu pare va a l'horta i la meua mare continua fent les seues tasques. Els dos recuperen els seus espais i estan bé, tot i ser persones de risc per ser majors.

Per a algunes persones pot ser que quedar-se a casa siga una tortura i ho entenc. Però hi ha tantes coses al nostre interior que no reconeguem, en part pel soroll ambiental quotidià, que potser és un bon moment per enfrontar-nos a aquestes situacions interiors que ens fan por o que tenim per resoldre i que ens fan mal.

Ara tenim un tresor, tenim temps des d'un espai confortable com ho és la nostra casa. Podem cuinar, llegir, pensar, fer coses de casa, recordar o, senzillament no fer res que també és lícit. Avorrir-se és un estat emocional lícit i ara, senzillament desitjable.

Aprofitem el temps i no entrem sols amb noves rutines que segur que són saludables, però de nou ens furtaran alguna cosa tan valuosa com ho és els temps per a nosaltres i les nostres inquietuds personals sempre aparcades precisament per aquesta falta de temps. Ara el tenim. Gaudim-lo en positiu.

I sempre recordant que hi ha molta gent que està treballant precisament per la nostra protecció i el nostre benestar, malgrat el confinament. Ajudem-la des de la consciència de la necessitat i l'acceptació de què és necessaria la nostra reclusió per a ajudar en aquest moment.

I mai perdem de vista que, com em va ensenyar fa temps el meu amic Germán, el nostre temps és la nostra vida i que sense temps, perdem la vida. I jo vull passar per la vida, no vull que la vida passe per mi, per això valorar el temps, almenys per a mi, és també valorar la mateixa vida.

Ah!!!, i som ciutadania, mai soldadesca. El llenguatge bèl—lic no m'agrada. Soc ciutadana, no soldada. Fem servir llenguatges amables, per favor. Gràcies.