Com qui no vol la cosa i sense massa reflexions prèvies, es tendeix a emetre opinions en les quals es parla de la suposada fortalesa de la nostra societat. En els últims dies, ha estat un missatge clarament present en la bastida comunicativa governamental, ací i en altres països. Una parafernàlia desmesurada amb rodes de premsa i comunicats oficials en què s'empra un llenguatge carregat d'una bel—licositat cridanera. I és que s'està fent servir un marc ideològic: el de la guerra. Estem en guerra contra un virus, i la nostra societat és més forta, i guanyarem.
Bé, és un marc entre altres possibles, amb els seus limits i les seues possibilitats. Però un marc no és la realitat, nome?s una manera d'explicar-la i de posicionar-nos davant d'ella. Com a patró estratègic, amb el propòsit d'apel—lar a l'acció col—lectiva, té implicacions potencials molt rellevants. No obstant això, la disjunció fortalesa-feblesa ens obliga a mantindre una posició de força me?s dura encara que la de l'enemic, la qual cosa ens commina a ser molt me?s forts que el coronavirus.
Des d'un àmbit identitari, habitualment es parla del (suposat) caràcter nacional, el qual aprofita per a tot: som una nacio? gairebé indestructible forjada durant segles a força de ve?ncer dificultats, som solidaris com els que més, líders en trasplantaments... Sobre eixa mateixa raó, gairebé intrínseca i divinal, podri?em dir exactament el contrari. Es necessita distància. Tots són arguments de calceti?.
Pero? si hi ha alguna cosa que esta pandèmia posa de manifest e?s l'extrema fragilitat de les nostres vides. Tant se val si som rics o pobres, forts o vulnerables, a tots ens pot afectar el virus. Está clar que les diferéncies econòmiques són importants a l'hora de rebre millors cures, però els rics també emmalalteixen. Les elits, els rics i poderosos, també pateixen els efectes d'estes minúscules dosis de verí biològic.
La pandèmia és una patada a la nostra suposada fortalesa com a individus i com a societat. Si som forts, cal assumir tambe? que som febles. Al remat, són patrons complementaris dels quals no ens en podem lliurar. Ho comprovem si analitzem detingudament, i amb una mica de fredor i honestedat, els nostres episodis vitals. Ens queda, per tant, la fragilitat. Part de la nostra vida es troba en "mans" d'un microorganisme. Resultaria cómic si no fóra tan greu.
I què podem fer davant la nostra fragilitat com a éssers humans? Algú podria pensar que fer-nos forts, peró aixó seria un error. La resposta demana fer créixer la flexibilitat i la resiliència, per ampliar la nostra manera de vore i d'entendre la vida, el mòn, nosaltres mateixos i les nostres relacions amb la resta de persones. Convé fugir de visions estretes, limitades i limitants; i cultivar les nostres capacitats per tal d'afrontar qualsevol adversitat, fins i tot aquelles que puguen esdevindre irreversibles.
Des d'un prisma social, la resposta resulta fàcil i alhora presenta una complexitat enorme: ser una societat més humana. Tot això, però, no caurà del cel. Haurem de convertir esta crisi en una oportunitat per a lluitar-ho políticament. Una societat en la qual els valors col—laboratius, de solidaritat, siguen més importants que els competitius, una societat en què recordem que les persones som aixó: persones i, per tant, fràgils.
