No vull que com en el poema de T.S. Elliot "The Waste Land" Abril siga el mes més cruel. I mentre em pregunte perquè ens han furtat la primavera, tancat a casa aprofite per rellegir "A l'ombra de les noies en flor" un text de Proust que vaig llegir en castellà fa més de 40 anys. Per escoltar, com ara mentre escric, Ella Fitzgerald cantant un Abril de fa molts anys a París. I per recordar temps passats ara que la meua generació hem entrat en aquells anys en què tenim més passat que futur.
Una estona abans de seure davant l'ordinador unes fotos que algú hi ha penjat a Facebbok m'han fet recordar Benimaclet, avui un barri, però quan jo, amb sols quatre anys d'edat, vaig anar a viure allà era un poble de l'Horta afegit a València. Un quart de segle ha passat, barrejat de records, pels meus ulls.
La casa on vaig viure encara es en peu. Una casa modernista, del 1928, amb taulellets a la façana, entrada ampla amb una habitació a cada costat, una cuina amb una "bomba" per traure aigua, la mare I les iaies guisaven en una gran cuina negra de ferro colat, en deien "cuina econòmica". Un ample pati on es criaven conills, gallines i pollastres, pati que quan ja no hi havia animals ma mare va convertir en un verger ple de plantes, amb parra, llimera i bresquiller i l'olor intens que donava tot l'estiu un gesmiler frontera entre els nostres ulls i tots els estels d'un cel com mai he tornat a veure tan lluminós i brillant fins que he vingut a viure a un petit poble de muntanya.
I els amics, la colla que des de petits encara ens veiem malgrat que siga per Skype. El meu veí Paco Martí, company infatigable de tantes correries, Lluis Senent, del barri de Santa Ana, "santana" déiem nosaltres, a l'altra part de la via d'aquell trenet de fusta, sempre pintant de verd, amb el que recorríem les festes i balls de tota la comarca: Alboraia, Rafelbunyol, Meliana o Massamagrell, i Juan José Montañana que va marxar a Madrid i del que fa anys no se res. Erem "Los Camisas Rojas" grup musical que, fins i tot, vam tindre club de fans a l'emissora parroquial Ràdio Alboraia. Pecats venials d'una època passada.
Els primers cigarrets, "llavoretes" en déiem, on el tabac era substituït per llavors que deixaven un aroma semblant al que després vam aspirar amb els primers "porros". Les cigarretes "bisonte" compartides i amagats sota les foses obertes al carrer per instal—lar l'aigua corrent. Perqué a Benimaclet, per aquells dies, no havia arribat l'aigua corrent i calia anar-hi amb un càntir a la font de la plaça per tindre aigua potable a casa.
Un post a facebook d'algú que ara viu a Benimaclet ha fet que el meu pensament em retornarà a aquells dies on els nens també, quan teníem la "pallola" ens quedàvem confinats a casa durant uns dies per ordre de don Diogenes, el metge que sempre duia caramels a les butxaques, dies que jo aprofitava per atipar-me a llegir tebeos, ara en diuen còmics, amb les aventures de Roberto Alcazar y Pedrin, feixistes totals, i el Guerrero del Antifaz que ara seria titllat de racista , o les Hazañas Belicas, on els americans sempre guanyaven als alemanys i japonesos. Quan no estàvem malaltes anàvem a llegir a una "paraeta" al costat de la perruqueria de Juan on, per uns cèntims, ens deixaven llegir també les aventures de Superman, editades a Sudamerica. Aquell llic fou la meua primera biblioteca pública.
I acabe amb un consell, també pels joves. Si volen arribar un dia a poder recordar siguen bons i quedent-se a casa. Pel bé de tots.
