Fins quan, Catilina Coronavirus, abusaràs de la nostra paciència? En faig paràfrasi de la frase més famosa de Ciceró perquè tenim les anques encallides d'estar reballats al sofà de casa. (Ara, lector, alce's i camine; si està al dormitori, vaja al saló; si està al saló, vaja al dormitori. Després, continue llegint). Acceptem el confinament amb resignació, per interès propi i també per solidaritat. Però la paciència, Catilina Coronavirus, és una virtut cristiana que convé practicar amb moderació; sense haver d'estar dies i dies davant la tele, cervesa en mà i picant ací i allà mentre sumem quilos de més com la Bridget Jones de la pel—lícula. Sí, sí, ja sé que estar en casa és plaent; però quan és per gust i no per obligació. Una gàbia, tot i ser d'or, no deixa de ser gàbia.

Una setmana més tancats i serà inevitable la sensació de viure en un pis de la senyoreta Pepis de dimensions lil—liputenques (i perdonen l'expressió si sona tan mal com pareix). La casa, esdevinguda Centre de Presó Preventiva, cada dia sembla un espai més reduït, com la cel—la d'una presó de màxima seguretat. L'estímul per aguantar-ho és idèntic a les presons: si ens portem bé respectant el confinament, més prompte eixirem al carrer. Així que, paciència i consciència per a vèncer la impaciència. Paciència per a suportar-ho i consciència de la gravetat del moment a fi que la impaciència no afecte negativament el nostre equilibri emocional.

Tancar-se en casa no engreixarà el patrimoni, però omplirà el món de Bridgets Jones; dones grasses com oques farcides i hòmens de papada episcopal i panxa oceànica. Que alcen el dit gros els regidors que han pensat en muntar cursos i tallers sobre com "Fer els ulls grossos" davant persones de volum desconcertant (eufemisme que edulcora el vocable indecent). I ara, lector, alce's i camine; si està al dormitori, vaja al saló; si està al saló, vaja al dormitori. Després, regire caixons i vaja desfent-se de bruses i camises cenyides que, lluny d'amagar mitxelíns, els delaten.