Pensàvem els occidentals que immersos en la societat del benestar, un hàlit d'invulnerabilitat protegia els nostres espais de confort, contemplàvem davant dels televisors els infortunis de mig món amb la mirada absent, capbussats en els treballs, els quefers diaris, les obligacions familiars, els xicotets plaers, els xicotets conflictes, segons els casos, i els beneficis de la societat del consum i els drets democràtics, al capdavall. Tanmateix, el Coronavirus, com el canvi climàtic, el terrorisme mundial, o la crisi humanitària dels refugiats, entre altres grans qüestions, ens ha ubicat a terra i ha posat en qüestió l'extrema vulnerabilitat de la societat de la globalització. És convenient recordar que el problema de les desigualtats socials també és d'este món, i és una pandèmia també mundial.

L'Aldea Global de Marshall McLuhan, un terme dels anys seixanta, és ara més certer que mai. Perquè si hi ha algun fil conductor en tots estos assumptes que han afectat i afecten la vida en el planeta Terra és, precisament, la consciència de viure en un espai únic i irrepetible del qual tothom, absolutament tothom, participa i ha de ser, obligatòriament, responsable. Esta és, sens dubte, una idea molt potent que hauríem d'assimilar, d'una vegada per totes, si no volem que els nostres descendents no tinguen futur en este inaudit regal que és la vida a la Terra. El segle XXI haurà de ser el de la consciència planetària o no serà. És a dir, no arribarem a temps d'assegurar la pervivència a les generacions futures. No és una cantarella humanista, és una realitat un crit d'auxili.

Encara perplexos per la situació d'extrema gravetat que vivim, confinats a les llars per l'estat d'alerta, una disposició constitucional del govern per a aplicar en casos extrems, sembla que vivim una distopia, una situació que podríem llegir en qualsevol novel—la de ciència-ficció i que mai no podríem pensar que ens afectaria. Paradoxalment, el virus resulta mortal sobretot per a persones majors que van viure situacions socials molt més tràgiques que la nostra; infanteses marcades per la guerra civil i la postguerra, o per la segona guerra mundial i encara en alguns casos concrets per l'infame holocaust, la misèria econòmica i cultural, l'opressió i la manca de llibertats. Malauradament, una autèntica ignomínia.

Ara bé, esta distòpica situació m'ha recordat una lúcida novel—la del gran escriptor José Saramago. El pitjor enemic de l'homo sapiens és l'homo sapiens, o com deia Hobbes, l'home és un llop per a l'home, com els fets ho demostren en tantes ocasions. El seu Assaig sobre la ceguesa és una paràbola moral que destapa perfectament el pot de les essències de l'espècie humana, el sapiens que ha conquerit la natura però que, al rerefons, roman subjecte a totes les baixes passions que comporta la lluita pel poder i la supervivència: la violència, l'egoisme, la mesquinesa... Un virus, el mal blanc, ha deixat cegues a algunes persones que són confinades en quarantena pel govern en un manicomi. Sense poder veure, maltractades i sense recursos, intenten sobreviure com poden fins que un altre grup, en possessió d'una pistola, estableix un règim de sotmetiment i subjuga a la resta. Tot passa, de sobte, sense saber com ni quan, en un esclat insospitat la ceguesa sorprén un home davant d'un semàfor, a partir d'este moment els contagis es van succeint i la narració sembla una paràbola del moment actual en molts aspectes.

Saramago ens adverteix sobre les propietats abjectes del sapiens en situacions de supervivència, però també ens diu que la solidaritat és l'única alternativa perquè la pandèmia és un mal generalitzat que no entén de classes socials, ni estatus econòmic ni privilegis. Al capdavall, els cecs tornen a veure la llum del dia i sobreviuen els més solidaris. Però ja res hi serà com abans. Aleshores, l'escriptor ens llança implacablement el seu missatge definitiu a través d'un dels seus personatges: estem cecs, però cecs que podem veure; és la lúcida ceguesa de José Saramago.