Es diu que estem en Guerra, que estem immersos en una contesa contra un virus. Esta vegada, la trinxera no es troba a Brunete, a Terol o a la línia Maginot. Ara, però, el camp de batalla es trasllada als hospitals. I els combatents no van amb barret frigi; lluïxen barret sanitari, casaques i camisoles blanques i blau cel. Les botes de combat hui són socs de làtex. I les bales per a combatre l'enemic, medicaments.
Sembla clara, la meta?fora triada pel Gobierno de Espan?a i pels mitjans de comunicacio? estatals per a emmarcar esta crisi. Els marcs conceptuals, i les meta?fores com un tipus molt especial d'ells, so?n aquells elements cognitius a trave?s dels quals percebem, pensem, sentim i actuem. Mediatitzen la nostra visió de la realitat, ressalten uns aspectes i alhora impedeixen que en percebem d'altres.
Per tot això, convé analitzar els elements que desperta en l'imaginari col—lectiu (i tambe? en el personal) la meta?fora de la guerra. En un conflicte bèl—lic —tambe? en l'amor—, tot s'hi val i, quan parlem de tot, ens sotmetem a eixa autoritat impersonal del «tot». Les mesures preses, del tipus que siguen, no tenen amo: so?n necessa?ries des d'un punt de vista lo?gic. Consegüentment, qui no les respecta esta? atemptant contra la lo?gica i el sentit comu?.
Sempre s'ha dit que la guerra desperta el millor i el pitjor en les persones. No podem negar-ho ni tampoc afirmar-ho, ja que necessitari?em fer un estudi rigoro?s per tal de comprovar esta hipo?tesi. Pero? de veres cal una guerra per a traure el millor de la gent? No hi ha altres maneres me?s sostenibles d'aconseguir-ho? Durant quant de temps me?s continuarem donant el millor de nosaltres una vegada acabe la guerra?
Les "autoritats" podrien haver triat una meta?fora diferent: La pande?mia com a una oportunitat homeosta?tica. Una meta?fora que ve de la cie?ncia i que ens dona l'oportunitat de trobar l'equilibri entre l'e?sser huma?, el medi ambient i el planeta que habitem. So?n les epide?mies una guerra o una situacio? natural?
Les pande?mies, de la mateixa manera que els terratrémols, tsunamis, sequeres, inundacions... generen dolor i desgra?cies per a moltes persones, fins i tot la mort. So?n una trage?dia, pero? no son res que vaja en contra de la natura, ni tampoc res que no haja passat al llarg dels segles ni que no vaja a tornar a passar tard o d'hora.
La meta?fora de la guerra activa la por i, davant d'eixa activacio?, unes persones es prepararan per a actuar mentre que altres es quedaran bloquejades i paralitzades. Enfront de la por, e?s me?s fa?cil adoptar una postura do?cil i obedient —sovint es confon la responsabilitat amb l'obediència—. Això no obstant, és possible que a curt termini siga una bona estrate?gia per tal de "confinar" la gent i evitar contagis.
Tanmateix, si podem la mirada llarga, no e?s una meta?fora massa profitosa. Quasi segur que tan aviat com desaparega l'amenac?a viral, tot tornara? a la normalitat, per a be? i tambe? per a mal. I tornarem a aquella sente?ncia de Plaute: Homo homini lupus est [L'home és un llop per a l'home].
Caldria activar, per tant, altres meta?fores, i la de l'homeòstasi podria ser-nos u?til com a societat i com a humanitat: buscar l'equilibri entre les persones, la resta d'e?ssers vius i el planeta on vivim. Es tracta d'una inversio? a llarg termini absolutament necessa?ria. Al remat, els virus so?n una part de la natura amb la qual hem viscut al llarg dels segles, i continuaran sent-ho.
