Encara no sabem quan eixirem d'aquesta situació. Sols sabem que eixirem, i això ja ens deu donar esperança. Almenys a mi me la dona.
Més enllà de les situacions personals de cadascú i que, segurament n'hi haurà de molt dures, el conjunt de la ciutadania estem donant una gran lliçó de civisme i, sobretot, de ganes de viure.
Per a quan eixim hem de revisar la nostra forma de vida consumista, ràpida i, en massa ocasions, poc solidària. I quan dic poc solidària no em vull referir sols respecte d'altres persones, també respecte de nosaltres mateixos i respecte del planeta.
En aquests dies de confinament, segurament totes i tots estem consumint menys i estem més pendents de les nostres famílies i amistats, per veure com evolucionen els seus dies i la seua salut. Fins i tot, tenim temps per avorrir-nos, quan en massa ocasions havíem pogut perdre de vista el que això volia dir i parle en primera persona.
Estic segura que quan tot açò acabe, serem gent renovada, que tornarà a valorar el què vol dir una passejada pel solet suau, i que valorarem molt més els xicotets gestos de cada dia, com per exemple, retrobar a companyes i companys.
Ara, el nostre estat d'ànim és canviant i volàtil. Al matí encara queden forces per afrontar la vesprada i la nit. A mitjà vesprada només ens queda el moment de l'aplaudiment de les huit i després ja només queda la nit. I així molts dies seguits.
Afortunadament, almenys a mi, l'escriptura m'està salvant d'aquest estat d'avorriment i d'apatia. Escriure, saber de la meua gent, llegir molt i creure que el futur està cada dia més a prop, em resulta molt sanador. I pensar que la humanitat hem aprés grans lliçons de tota aquesta crisi, em salva els moments més durs.
Sé que hi ha molts temes polítics a qüestionar i criticar, sobretot l'actitud irresponsable de les tres dretes que devien aprendre a callar en temps de crisi, però com no ho saben fer, no els vaig a permetre que m'amarguen els dies de confinament. Ja hi haurà temps de recordar-los les seues estratègies perverses en tots els sentits.
Estic fermament resolta a què ningú m'amargue aquesta situació dura com ho és el confinament obligatori. I, per tant, vaig a fer com quan era joveneta i tenia un nuvi que viatjava molt: preparar-me per a quan açò s'acabe. L'única diferència és que en aquells moments, normalment sabia quan ell anava a tornar i ara no sabem quan s'acabarà aquesta situació. Però això no ha de ser un impediment perquè ens anem preparant per al final d'aquesta situació excepcional que ens ha tocat viure.
Sempre podem llegir i així augmentar el nostre cabal de coneixements, aprofundir en les nostres relacions interpersonals perquè la retrobada siga intensa i desitjada, escriure per descarregar els nostres estats d'ànims sobre el paper o l'ordinador i no sobre altres persones en formes poc adequades i així, un llarg, etc.
Del que no tinc cap dubte és que d'aquesta situació eixirem i ho farem amb més força i més compromís que quan vàrem entrar. I aquest reforçament l'hem d'anar entrenant des d'ara mateix.
Perquè el futur, malgrat l'oposició, ens espera!!!
