No són pocs els films i sèries televisives que tracten de demostrar la presència de ser extraterrestres en èpoques remotes que, amb la seua benèfica influència donaren lloc a civilitzacions perdudes, molt avançades tecnològicament o, fins i tot, que eixa presència va ser necessària per a que floriren les primeres civilitzacions històriques que hem conegut. Lluny de mi la crítica, no sols d'estos productes audiovisuals sinó també a les persones crèdues en estos sers procedents de remotes galàxies o indrets siderals i que aprofiten possibles cucs o buits en l'espai-temps per desplaçar-se i vindre a visitar-nos.
A mi el que més en sorprén és que cap producte televisiu, cap obra de ciència ficció o d'història ficció, haja especulat sobre una possibilitat del passat totalment plausible: la de què, amb la revolució neolítica les dones no hagueren quedat recloses a les tasques de la llar. En efecte, la revolució neolítica va suposar, com és ben sabut, la divisió del treball i, consegüentment, l'aparició dels primers oficis i, ¡ai!, també el confinament de les dones en la llar.
Doncs bé, suposem que les dones s'hagueren incorporat a la vida activa des del primer moment. Llavors, sí, amb el doble de persones afegides, no sols a les faenes productives, sinó sobretot, a la capacitat d'aprendre, en no vore mutilades les possibilitats de pensament autònom, d'aprenentatge general o d'experimentació, la humanitat haguera avançat exactament el doble.
El doble en avanços científics. Això vol dir: que dos mil anys abans de la nostra era -és a dir durant la construcció de les grans piràmides- les persones estarien preparant els viatges tripulats a Mart, que la humanitat ja haguera xafat la lluna, que estarien acabant amb la proliferació de gasos d'hivernacle o amb l'extinció d'espècies.
El doble en obres artístiques. És a dir, que en este context, la pintora italiana Artemisia Gentilleschi no haguera estat violada pel seu mestre, ni hauria de casar-se per conveniència per poder continuar pintant, i Elissabeta Sirani, Giovana Fratelli o Lavinia Fontana, per citar-ne uns exemples, no hagueren sigut excepcions, sinó la regla de la creació artística. Amb este supòsit de les dones incorporades a l'aprenentatge amb igualtat de possibilitat que els hòmens podríem contemplar multitud de meravelles artístiques, per sempre ignotes, més enllà de les que han consagrat els hòmens excepcionalment dotats per al talent artístic.
M'agrada suposar que el pes de les dones en la gestió pública haguera tingut com a resultat més que probable, una reducció dels nivells de violència institucional, una gestió de la cosa pública ajustada a les necessitats de la població. Potser les diferències entre grups socials no serien abismals i la dedicació de la gestió pública tindria com a resultat, una major dedicació a la investigació i als servicis socials bàsics, especialment la sanitat i l'educació.
D'esta manera, fa 4.000 anys les dones no caldria que estigueren manifestant-se exigint la igualtat perquè ja estaria aconseguida des dels inicis del Neolític, des del moment, cert, en què les dones, en diversos llocs i en diversos temps, se n'adonaren de que una llavor soterrada podia donar lloc a una planta, a un fruit. No d'una altra manera, i açò ja no és història-ficció, les dones varen ser les que propiciaren l'origen de l'agricultura, de la civilització de la què, paradòxicament, serien apartades. I, si l'home no haguera fet valdre la seua força física per convertir la dona en la seua drvidora, ¿en quin nivell de civilització estaria la humanitat en els moments actuals? Només el pensament d'esta possibilitat em fa vertigen.
Un vertigen semblant al del pas del temps, on les reclamacions de les dones exposades el 8 de març quedaren amagades per la polèmica suscitada, a posteriori, per la perillositat de les manifestacions. Que l'actualitat estiga dominada per la irrupció tan terrible com maligna del Covid-19, no ha de suposar, de cap de les maneres, que els objectius fonamentals del 8 de març referents al cessament de la violència contra les dones i la igualtat real d'oportunitats siga preterida.
Lluitem contra el coronavirus, si, però esperem que, el lapsus imposat per l'aturament general de l'economia la vida social, supose així mateix, un procés de reflexió per a que l'eixida d'este parèntesi social vinga acompanyat de propostes, tan plausibles com efectives, d'igualtat social, també per a les dones.
