Després de gairebé un mes tancats a casa obeint sense discussió les ordres del Govern ens endinsem en una setmana de Pasqua atípica. Estem vivint una època de lluita, la lluita ferma i constant contra un element desconegut que ha arribat fins nosaltres sense esperar-ho, i que ens ha trasbalsat la vida fins on mai havíem pensat que ens podria passar. Tancats a casa, orfes de besos i abraçades, ens omple l'enyorança dels ser estimats, enyorem aquells als que tan sols podem veure mercés noves tècniques, com Skype, una eina que aquestes dies es utilitzada per treballar, estudiar o petar la xarrada amb altres confinats com nosaltres,i que moltes vegades els tenim a la porta del costat de casa.
I hem hagut d'aprendre a viure d'altres maneres. La necessitat ens ha fet convertir el passadís de casa en una xicoteta i curta pista d'atletisme on, com un hàmster, fer voltes i voltes per no oblidar les caminades que abans feíem per la muntanya o la platja. Hem rebuscat pels racons de la biblioteca casera aquell llibre que sempre volíem llegir però ens feia mandra i en tres dies hem arribat a la seua pàgina final. Hem buscat per tot arreu aquelles fotos, descolorides pel pas del temps, de quan erem joves amb ganes de menjar-nos el món i en descobir-les ens ha caigut a sobre tot el temps passat veient com es d'implacable el pas dels anys.
Molts, cada vesprada quan la llums solar comença el seu diari comiat, han eixit a balcons i finestres per cantar alguna cançoneta i aplaudir a les heroïnes i herois d'aquesta lluita contra el maligne d'aquest segle XXI arribat de terres llunyanes. Estàn molt bé els aplaudiments als sanitaris però el millor homenatge que els podem fer es quan hàgem de tornar a acudir a les urnes a votar recordar aquets dies de confinament i no deixar que amb els nostres vots cap polític, siga del color i del partit que siga, torne a retallar les despeses de la Sanitat pública. En eixa lluita per un dels nostres drets vitals ens va la salut i la vida. Molts ja no han pogut eixir als balcons a cantar i aplaudir.
La pandèmia ha agafat amb els pixats al ventre a Governs de tot el món. Ningú s'ho esperava. No es va fer cas al científics quan van avisar del perill i vam seguir, tots, si tots, amb la vida normal. Nombroses concentracions humanes en partits de futbol, celebracions festives multiduinaries o manifestacions, com si res passes al món. I van arribar tard i malament les mesures governamentals per posar fre al que començava a ser un goteig diari de contagis i morts. Fins que vam haver de quedar-nos a casa confinats i a les portes d'una crisi econòmica de conseqüencies que seran molt greus i que encara ens son desconegudes.
I mentre uns passarem la setmana de Pasqua confinats, a la casa on habitualment vivim, hi ha uns quants, insolidaris i inconscients, que han decidit que a ells ningú els ha de dir on passar, com sempre, la setmana pasquera i han agafat la dona, els nens, el gos i el lloro i, decidits i prepotents , han marxat cap el xalet o l'apartament de la muntanya o la platja desafiant les ordres del Govern i inventant-se les excuses més increïbles per si de camí els atura la policia i els multa amb 600 euros.
Crec que contra aquesta plaga que no vol entendre el verb confinar cal aplicar el verb confiscar. I fent una lectura amplia de la Constitució, com solen fer més d'una vegada els jutges del Tribunal Suprem, deixar temporalment sense segona residencia a tota aquesta colla d'insolidaris, inconscients i prepotents en aplicació de l'article 128.
