El desarrelament rural s'ha situat en l'agenda pública com un repte del nostre temps, un problema greu per a 88,5% de la ciutadania (CIS, febrer 2019). El govern d'Espanya ha designat una vicepresidència per a "la transició ecològica i el repte demogràfic". Teresa Ribera, la seua titular, afirma que cal un re-equilibri del territori per garantir que "nadie tenga que marcharse si no lo desea" i segon concepte: "No por ser pocos se deben tener menos derechos". La desigualtat territorial és un efecte o una causa de l'èxode rural?

El "Reto demográfico" és important a Espanya per dues raons, perquè compta amb la millor expectativa de vida del món i, relacionat amb això, perquè la seua piràmide apunta a la regressió: ja en moren més que en naixen. Si obviem entrades i eixides per les migracions, l'èxit en longevitat no és compensat per la natalitat. Quan més a prop del Papa menys xiquets se tenen, sostenia U. Beck en descriure la relació -espúria- entre baixes taxes de natalitat i societats catòliques (Itàlia, Irlanda, Portugal i Espanya). Mentre la sostenibilitat del planeta Terra està condicionada per l'explosió demogràfica (i consum) ací patim una regressió demogràfica que ja amenaça les poblacions rurals.

L'envelliment i la masculinització són endemismes rurals, per l'extensió i persistència en els pobles aïllats i remots. Són conseqüència de l'atracció urbana, induïda per terra, mar i aire durant dècades. Incentivar la modernització (industrial) com a paradigma únic de civilització (civitas: ciutat) comporta algunes conseqüències imprevistes, diferides en el temps: milers de municipis estan en perill d'extinció, no per la fugida rural sinó ara per defunció de la població resistent. La España vacía -o vaciada- emergeix com una catàstrofe natural (la Lapònia celtibèrica) per l'èxit de la España radial, efecte inesperat i inexorable de les polítiques despobladores. No per un procés natural ni irreversible.

La ruralitat naix, creix i es desenvolupa a mesura que les societats s'urbanitzen. En general refereix a pobles aïllats (mobilitat i connectivitat), de baixa densitat de població i dotació de recursos públics (educatius, sanitaris, culturals...); més que un substantiu, rural és adjectiu, cada vegada més positiu, sinònim qualitat de vida, espai de sociabilitat. L'interès per la diferència en un món global, cada vegada més homogeni i uniforme, és propi de les societats postmodernes i s'observa associat a la recerca d'identitat, segons Castells: Quant més abstracte es fa el poder dels fluxos globals de capital, tecnologia i informació, més concretament s'hi aferma l'experiència compartida en el territori, la història, la llengua... La ruralitat canvia de significats (i cobra atractiu).

"La España vaciada no es un molino de viento al que se pueda vencer, es un gigante contra el que poco se puede hacer". Guardiola i Linde escriuen a Levante-emv (6.03.20) que "no es posible convencer a los ciudadanos para que se dispersen por España, despoblando, vaciando las grandes y medianas ciudades. Para ello sería necesario que instauráramos un régimen dictatorial". No hi cal repoblar ni incentivar la dispersió dels urbans, sinó aturar la sangria dels rurals, contestant les polítiques despobladores com encara fan les dictadures en molts llocs del món, amb el desarrelament massiu cap als suburbis metropolitans. El pensament supremacista sol considerar amenaçadora qualsevol millora en la situació dels subordinats.

No s'ha de forçar ningú a canviar de residència, tot i que això només és possible si, uns i altres, tenen la capacitat de triar lliurement on viure. Són els drets de ciutadania que estableix l'art. 139 de la CE. Divendres passat a la Rioja el govern anuncià un paquet de 30 mesures per frenar la desigualtat entre persones i territoris i "garantizar la igualdad de derechos independientemente de dónde se viva", els quals refereixen a mesures contra l'aïllament (connectivitat digital i transport a demanda), afavorir l'emancipació i l'habitatge de dones i joves (col—lectius estratègics), i legislatives -estatut bàsic de la ruralitat- per adaptar normatives, burocràcia i prestació de serveis a l'escala adient.

La Generalitat desplega també eixos transversals per millorar l'accés als serveis públics, amb mesures de discriminació positiva (caixers automàtics a 120 pobles, escoletes gratuïtes en 62€), mesures tant necessàries (higièniques) com insuficients per combatre el despoblament, atès que la seua absència espenta a migrar, però la seua dotació no afebliran la pressió per marxar del poble. Les oportunitats materials són importants com els factors culturals, el canvi en els quals pot ser generacional. Elena Cebrián sosté, amb encert, que junt a les mesures higièniques caldrà fomentar una mirada distinta, més realista de la ruralitat. Ara les joves no fugen de la ruralia, hi van i tornen, orgulloses de ser de poble. Del poder hipnòtic de la ciutat a l'idil—li rural (natura, qualitat de vida).

En resum, el despoblament és el símptoma, la malaltia és la desigualtat. Els problemes complexos no tenen solucions senzilles. El remei passa per encertar-ne diagnòstic i teràpia. El Fòrum de la Nova Ruralitat planteja dos requisits, assumir que les polítiques públiques són causants del desarrelament i, segon, que és reversible. Tot i això, els creients veuen la solució via BOE, mentre que els practicants via projectes territorials, bastits des de la participació dels actors locals, de baix cap amunt. La millor recepta per a l'equilibri i la cohesió territorial passa per valorar la ruralitat com a dipòsit patrimonial de memòria col—lectiva i espai d'oportunitats professionals i familiars, alhora que es garanteix habitatge, comunicacions i serveis públics en igualtat d'oportunitats.