Ahir vaig llegir una entrada a una xarxa social del amic Edu Bernabeu una reflexió de com s'està tractant a les persones majors en general i a les que estan en residències en particular, en aquesta pandèmia.

Sense voler demonitzar res ni a ningú, ell parlava de com estan confinats a les seues habitacions en solitud quasi absoluta al final de les seues vides i sense poder sentir l'abraçada dels seus éssers estimats.

Comentava en com ells i elles són els que estan com aparcats a aquests centres residencials i majoritàriament ben tractats i amb la major protecció per part de la gent que els cuida i que, demà, serem nosaltres.

Em va fer què pensar i fins i tot em va emocionar. Imagine a les persones cuidadores fent tot el possible i més per procurar-los el major grau de benestar possible, i en com nosaltres, la societat que estem confinada, com elles i ells, hem perdut la memòria de tot el que aquestes persones han fet perquè gaudim del grau de benestar que ara tenim, fins i tot, dins del confinament.

Em va fer pena llegir a Edu, i també escriure aquesta reflexió com a conseqüència de tot el que estem vivint.

Aquestes iaies i aquests iaios, són els que han construït el món que coneguem ara i s'han deixat la pell i la vida perquè puguem viure en llibertat i amb un cert grau de benestar que el neoliberalisme encara no ens ha furtat del tot.

Aquestes personetes ara vulnerables, són les que van lluitar per una educació pública i de qualitat. Una educació que a ells, però sobretot a elles, els va ser negada, perquè total, només anaven a ser ames de casa i no necessitaven més instrucció.

Aquestes personetes van aconseguir que la sanitat pública, hui més necessària que mai, fora universal i no sols per a qui la podia pagar. I ara elles i ells han de pagar-se una part de la quota de les residències on estan passant el final de la seua vida.

Unes residències, majoritàriament en mans d'empreses privades que fan negocis amb el final de les vides d'estes persones grans, a canvi de cures, que no sempre es fan com calen. Tot i que majoritàriament el personal que els cuida són grans professionals sotmesos a condicions de treball de vegades penoses. En fi, de nou el neoliberalisme fent negocis sobre les condicions de vida de les persones.

Elles i ells ens van cuidar i ens van donar molt més que la vida. I ara, en massa casos estan soles i sols a les seues habitacions dels centres residencials privats. I el que encara és pitjor, morint en solitud completa.

Aquesta situació no parla massa bé de nosaltres com a societat. Hauríem de revisar moltes coses per a estar en pau amb elles i ells i agrair-los tot el que han fet per nosaltres.

Esperem aprendre d'aquesta situació, alguna cosa més que les xifres que se'ns donen cada dia.