El títol d'aquest article és un neologisme de collita pròpia que demane incorporen al futur Glossari de Neologismes Coronavírics. No, no vaig a parlar de la COVID-19, que ausades ma vida la matraca que en donen els mitjans convertint en monotema el tema predominant. Va de retòrica guerrera sobre el coronavirus i del vocabulari bèl—lic emprat pel comitè tècnic a l'hora d'informar sobre la pandèmia ("guerra", "batalla", "victòria", "derrota", "soldats", "missió", etc.); vocables que guarden més relació amb l'arenga prèvia a repel—lir una invasió armada que no amb la forma d'afrontar una emergència sanitària. No cal psicoanalitzar el lèxic per concloure que la militarització del llenguatge —tan al gust de la ultradreta que l'utilitza sovint—, enerva més que tranquil—litza.
No sóc l'únic sorprès de veure militars en rodes de premsa. Ni l'únic no sorprès de veure Felip VI amb uniforme de campanya qual Mambrú se'n va a la guerra. Angelet. No sap ja què fer buscant el seu 23-F. Dos discursos heterogenis —3 d'abril de 2020 sobre coronavirus i 3 d'octubre de 2017 sobre Catalunya— dins d'un mateix sac de pulsions: consolidar el tron. Però no estem en guerra, senyor Rei. Per a guerres, la de Gila ("¿Está el enemigo? ¡Que se ponga!").
Contra el coronavirus hi ha sanitaris i no soldats. UCIs, respiradors, tests, màscares, equips de protecció individual; no avions i tancs. La pandèmia la combat la ciència, no els himnes i banderes (ara diran que faig demagògia, però tant se val). Si la guerra és una cosa massa seriosa per deixar-la en mans dels militars, segons Clemenceau, més seriosa encara és una pandèmia. La guerra atura l'economia dels països en litigi, però la pandèmia atura l'economia de tot el món. La guerra té final, però si el virus muta pot generar una nova pandèmia dintre d'uns anys: incertesa sobre el futur que sempre debilita la democràcia liberal i alimenta els règims autoritaris. Per això m'intranquil—litza el paper rellevant que li han donat a l'Exèrcit en Espanya.
