Les dues dècades transcorregudes del segle XXI ens han portat dos d'eixos fenòmens que se'ls ha anomenat «cignes negres» per la seua raresa: la crisi financera del 2008 i l'actual del coronavirus, que ens fan tornar un segle enrere per a trobar-ne precedents semblants, en un cas la crisi de 1929 i, en l'altre, la grip de 1918, l'última gran pandèmia del món desenvolupat.
El principal ensenyament que en podem traure és que si ens oblidem dels «cignes negres», justament perquè són molt rars, estarem contribuïnt a que siguen més freqüents. L'abandó de mesures prudencials en matèria financera, per pensar que eren ja innecesàries i entrebancaven el dinamisme de l'economia, va contribuir de manera important a desencadenar la crisi del 2008. Ara, la percepció que les malalties infeccioses estaven definitivament desterrades del primer món ha estat un factor que ha facilitat l'extraòrdinaria propagació del Covid-19 i, probablement, explica també les mancances hospitalàries i de material amb què ens hem trobat per a fer-li front.
Davant d'aquesta situació, la solució ha sigut el confinament, una mesura que ha tingut conseqüències demoledores per a l'economia globalitzada del nostre temps, basada en la mobilitat dels capitals, les mercaderies, la informació, el coneixement, i, també, de les persones. S'entén així el dilema -trade off en l'argot econòmic anglosaxó- que, en qüestió de dies, s'ha presentat succesivament a quasi tots els governs del món, amb canvis tan sobtats com els de Donald Trump, o el primer ministre britànic Boris Johnson -a qui aprofite per a desitjar-li una total recuperació-.
La pandèmia ha obligat, òbviament, a prioritzar la salut per davant de l'economia. Però no és menys cert que l'economia no es pot postergar indefinidament. I això vol dir que el trade-off continua plantejat. La tornada a la normalitat econòmica, amb quasi total seguretat, ens situarà en una «altra normalitat» diferent en alguna mida d'aquella que teníem abans que s'estenguera el coronavirus.
En principi, la crisi del Covid-19 no hauria de ser tan difícil de remuntar com la del 2008, però cal tractar d'engegar la reactivació quan siga possible i amb prudència, atenent les recomanacions de l'autoritat sanitària. Quan més eficaç siga el confinament, més beneficis de futur tindrà l'economia i amb més determinació podrem reprendre l'activitat. El combustible de l'economia és la confiança per a consumir i per a invertir. Ara bé, ara per ara, la confiança està tocada i cal restaurar-la. Això dependrà, en el vessant sanitari, dels avanços científics i, en l'econòmic, de que hi haja xarxes de protecció bàsiques perquè el cicle consum-inversió puga reprendre's amb força i sense desequilibris.
És evident que les xarxes de protecció en economia són sempre mecanismes de solidaritat mútua més fiables com més participants hi ha i més potents puguen ser. Des d'eixe punt de vista, correspon un paper protagonista a la Unió Europea, per la seua dimensió i perquè té residenciades competències fonamentals per a la regulació de l'economia, com són la política monetària i la de competència.
Ho ha dit la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen: «El que fa única la situació és que tots som part de la solució, ciutadans, empreses, ciutats, regions i nacions, en tot el món». En eixa solució és fonamental l'eficàcia de l'actuació del conjunt dels països europeus com un tot. El Covid-19 és una amenaça comuna que, com s'està veient, està danyant uns països abans que uns altres, però que, indefectiblement, té conseqüències en la vida quotidiana i l'economia del conjunt d'Europa. La Unió Europea té per davant el desafiament més crucial de tota la seua història i només eixirà reforçada si és capaç d'aportar solucions pràctiques per a superar la crisi, perquè, en cas contrari, s'afonarà el projecte supranacional.
És moment de més Europa. El federalisme, en tant que conjuga alhora la solidaritat del conjunt amb la gestió descentralitzada dels serveis d'una manera propera al ciutadà, ofereix clars avantatges, però ha de comptar amb un finançament que garantisca la suficiència per a la prestació equitativa dels serveis bàsics a tots els ciutadans, independentment del lloc on residisquen i de l'administració que els proporcione.
Ens estem jugant el futur i ha arribat el moment que Europa pose en marxa el Pla Marshall, que va reclamar el president Ximo Puig, abans que ningú. En l'àmbit domèstic, els nous Pactes de la Moncloa han de posar les bases del rellançament de l'economia, amb la participació de totes les comunitats autònomes, per la seua importància en el desenvolupament econòmic de l'Estat, basat en una especialització regional. En eixa tasca, hem de bolcar el nostre esforç en la transformació del nostre model econòmic, que ha d'estar basada, necessàriament, en la transició digital i la sostenibilitat econòmica i mediambiental, amb les persones, sempre, en el centre de les actuacions.
I un dels eixos del debat dels nous Pactes de la Moncloa haurà de ser, inexcusablement, la reforma del sistema de finançament autonòmic. Per al desenvolupament de totes les mesures que s'hi puguen implementar, han de ser premises bàsiques la disponibilitat de liquiditat i la igualtat de condicions de finançament de tots el territoris en funció de la seua població.
