Quants de nosaltres ens hem perdut un concert, una obra de teatre al llarg d'aquest període d'emergència COVID-19? Quants de nosaltres hem considerat la possibilitat de substituir-ho per una versió 'confinada' en format remot digital?

Segurament la diferència entre el nombre de persones que hem contestat de forma afirmativa a la primera pregunta i a la segona és alta. Encara ho seria més si ampliem l'abast de les preguntes afegint la possibilitat de que aquestes experiències pogueren haver sigut realitzades per les nostres filles i fills. Qualsevol opció per substituir una experiència vivencial per una alternativa digital a distància suposa perdre la raó principal d'aquesta experiència, perdre l'emoció de viure-la. A més, aquesta pèrdua és major si aquella situació havia de ser viscuda en grup. El teatre només és teatre quan es representa davant el públic, per exemple.

En temps d'emergència com el que ens ha tocat viure ara, benvingudes siguen les alternatives. Cal reconèixer l'esforç de totes les persones que tracten de mantenir encesa la flama de les emocions compartides. També cal agrair-ho. De segur que hi haurà alguna d'aquestes noves formes que perduraran quan tot passe, però cap d'elles podrà ser un substitut real de l'opció original que suplanta. És fàcil d'entendre: un concert solament pot viure's el dia del concert.

Des del món educatiu s'ha mostrat una capacitat de reacció molt alta. Des del primer dia de suspensió de les classes presencials, tot el professorat estava pensant ja alternatives per tal d'oferir continuïtat a l'aprenentatge del seu alumnat. Cadascuna de les mestres i dels mestres de tots els nivells educatius, des del seu propi confinament, amb la gestió interna de les seues situacions familiars i logístiques va iniciar un plantejament nou de les seues planificacions didàctiques pensant en les millors opcions per als seus grups d'alumnes. Val a dir que aquestes primeres actuacions han estat molt diverses i s'han organitzat conforme cada realitat ho ha permès. No hi ha una pauta general. En el nostre cas, el professorat ha passat les seues «vacances» de Falles, en gran mesura, planificant, dissenyant i seleccionant les millors alternatives a allò que fins aquell moment tenien previst. Des de la solitud de qui comença una camí nou per descobrir, des de la conversa «telefònica» amb el paral—lel o paral—lela que comparteix la perplexitat del moment i l'assignatura, o des de l'acompanyament remot dels equips. Sembla que aquest esforç que iniciaren els i les mestres des del minut zero i que continuen a hores d'ara mentre escrivim-llegim aquestes línies ha de ser reconegut. Ha de ser visualitzat i mereix com a mínim un espai a les vuit de la vesprada entre tots els aplaudiments col—lectius.

Tot i l'esforç descrit, NO hi ha formes de substituir la vida a l'escola. La vida a l'institut o a la universitat. No res és comparable a la vivència que suposa compartir amb els iguals l'experiència d'aprendre. Els beneficis de l'aprenentatge social ja han estat de sobres contrastats per la investigació educativa. La influència de les emocions en el procés d'aprenentatge no és discutible a hores d'ara. No es pot substituir l'escola per una connexió on-line. Són dimensions diferents les que s'habiten en una realitat i una altra. No significa açò que no es puga aprendre de forma telemàtica. També hi ha evidència del bon funcionament de la docència on-line, sobretot per a l'alumnat amb un nivell alt respecte de les competències «aprendre a aprendre» o l'«autonomia personal», i més per a un cert tipus de coneixements i no d'altres. Però la vida a l'escola no es pot substituir per cap artefacte digital.

Per tant hauríem d'aturar-nos i deixar que finalitze aquest curs on ens havíem quedat? Podem seguir amb la docència «normalitzada» a distància? Com assegurem l'equitat de les nostres actuacions des d'una perspectiva inclusiva?

Respondre a totes aquestes preguntes és tan complex com imprescindible. En un moment on les decisions s'han de prendre ràpid i les realitats són tan diverses cal tenir clars els nous objectius. Cal assumir quin és el paper que hem d'acomplir ara les mestres, els mestres. Un bon moment per posar en valor el significat humanístic d'aquesta professió. Queda un sospir de classe, moment de podar i extraure allò fonamental dels nostres currículums.

Sembla que l'avaluació és un problema, llegint i escoltant el debat generat. De fa temps que sabem que cal fer servir l'avaluació per a aprendre. Es parla molt de l'aprovat general, que pot ser condicionat o no. Però en tots els possibles escenaris, sobretot, es parla d'una avaluació positiva de l'alumnat. Per tant, de la flexibilitat en la qualificació. Simplificar-la és recolzar els/les nostres estudiants. És ajudar-los a transitar per aquest camí d'incertesa que ens ha tocat viure. Potser el problema el tenim en tractar de fer exàmens a distància. Bona oportunitat per plantejar-nos la idoneïtat d'aquests instruments d'avaluació. Repensem si són necessaris hui: en temps de confinament; hui, al món en què vivim.

Mai no hem d'oblidar que allò fonamental és l'aprenentatge del nostre alumnat. I en aquest sentit, i si hem de ser justos amb la globalitat d'aquests, haurem de posar l'èmfasi en l'aprenentatge asíncron, on es valore el temps de les tasques plantejades i el seu volum, les consignes clares i concises, la retroalimentació precisa, fluïda, diària i la tutoria emocional. Açò ha de ser el nucli dur del nostre pla pedagògic d'urgència.

És un moment on l'acompanyament i la comunicació han de ser les prioritats dels centres amb el seu alumnat, sobretot a l'educació obligatòria. L'escola ha de ser un espai (virtual) obert on es facilite l'encontre entre les companyes i els companys. Tots aquests nous canals digitals creats als centres han de potenciar i facilitar la comunicació entre l'alumnat. Compartir temps junts ha de ser una prioritat major que fer una explicació sobre un dels aspectes integrats al temari. Han de sentir-se part d'un grup, part del seu grup, i poder escoltar i expressar allò que estan vivint a distància simultàniament. Cal fer una tasca d'acompanyament proper amb els ulls ben oberts per a reconèixer l'alumnat que passa una situació més complicada. Hem d'utilitzar la tecnologia per no deixar darrere cap d'aquests alumnes.

L'objectiu, el repte, d'aquest període és clar: hem d'eixir, ha d'eixir el nostre alumnat, sent millors persones. Conceptes com l'equitat i la qualitat ultrapassen, en moments com aquests, el seu significat més literal. També hem d'ajudar les famílies a organitzar el temps dels seus menuts. Les i els docents hem d'ajudar a casa, en la casa dels nostres alumnes, a donar pautes per a l'organització del temps. Rutines. De forma flexible, adaptable a les diferents situacions.

I cal ser conscients dels esforços que cada persona està fent. Ja hem assenyalat la importància de l'esforç del cos docent, però cal reconèixer també l'esforç de l'alumnat i famílies. L'alumne que tracta de concentrar-se en la tasca que li han demanat, obviant la situació familiar i global que l'envolta, sobreposant-se a la necessitat de compartir vivències amb els seus. Compte en no retornar-los un feed-back de reconeixement.

D'altra banda, l'alumnat més madur és més conscient de la singularitat del moment en què ens trobem. Coneix amb major grau totes les circumstàncies que l'envolten i l'afecten. És moment de mostrar-los confiança. De fer-los entendre la seua responsabilitat individual per aprendre. De donar-los l'opció que s'organitzen conforme a les seues necessitats i de deixar que troben les estratègies per a aprendre que els siguen més útils dintre de la seua realitat. Ara és el moment de posar sobre la taula els objectius i deixar que l'alumne dissenye el seu camí. Donar-los veu en la seua pròpia avaluació -auto-avaluació madura- i estar a prop per a les seues demandes. La nostra confiança amb la seua responsabilitat els ajudarà a assolir aquest període amb major maduresa.

Ara és moment de no tindre presa, d'educar lentament i de mirar l'horitzó amb calma. És un moment per entendre, confiar i responsabilitzar-se de forma col—lectiva.

Avançar és estar junts. Educar és estar a prop. Aprendre és ser conscients.