Pareix un món, però tan sols han passat tres mesos d'aquelles imatges esfereïdores de la ciutat xinesa de Wuhan, on construïen hospitals en 10 dies per combatre el Covid-19, o més popularment conegut com a Coronavirus. Ciutats i pobles on la població es quedava confinada a casa en quarantena, a causa d'un bitxo molt infecciós. Doncs això, ara, aquelles imatges llunyanes, malauradament, les vivim en primera persona. Vull despertar i no puc, i quan ho aconseguisc, veig que el malson és molt real. No estem dins d'una novel·la de Dan Brown. Mes i mig després de l'inici del malson, són moltes les persones que no ho han superat. Des d'ací una abraçada i el meu sentit condol.

No vull postular-me des d'una posició avantatgista, i dir com s'haguera hagut de tractar aquesta alerta sanitària. Per això, ja està tota eixa gent que tan sols els interessa el seu propi melic. Però sí que m'agradaria esmentar dos de les reivindicacions que hem dut a terme des de Decidim (DaDPV). La primera és que caldria haver tancat Madrid a la primera constatació i evidència que hi havia un brot, així com van fer a la província de Hubei a la Xina o a la Llombardia a Itàlia. La conseqüència de no fer-ho ha estat la ràpida propagació del virus arreu de l'Estat. Ací al País Valencià, en el que portem de crisi, ja s'han atés als nostres hospitals més de 4.000 madrilenys insolidaris, que han viatjat a les seues segones residències. La segona reivindicació, la paralització de tot el treball no essencial per protegir la salut dels treballadors i treballadores. Tot i que una setmana més tard, l'executiu espanyol ho va acabar fent malgrat les pressions de la patronal i del nucli dur del capitalisme espanyol. Eixe grapat d'empreses i d'empresaris que d'una manera o d'altra, acabaran aconseguint importants beneficis de tot plegat. La salut de la classe treballadora és secundària. És per això que no escriuré un article per atacar al govern espanyol sobre la gestió de la crisi sanitària, i crec que cap partit polític ho hauria de fer, ja hi haurà temps més endavant. A diferència d'altres llocs que també estan sofrint la crisi i els seus governs han actuat de manera semblant o, fins i tot, pitjor que ací, però tots els grups parlamentaris són una pinya, ací és ben al contrari: fan política de la mort i del sofriment. Però com hi han de donar suport els feixistes de l'extrema dreta, si pensen que fer-ho no els donarà cap rèdit electoral? Un Estat construït amb uns ciments franquistes té aquestes coses. I què dir de l'estratègia del principal partit de l'oposició? Tampoc cal dir-ne estratègia, no en segueixen cap més enllà de copiar i repetir les consignes dels radicals de Vox. Uns radicals que fins i tot han comprat milers de comptes falsos a les xarxes, potser en alguna granja xinesa, per augmentar el seu narcisisme a base de retuits.

Amb una cosa puc jugar-me un pèsol que aquesta xusma feixista estarà orgullosa, i és vore tots els dies en roda de premsa un científic, un polític i tres militars dient burrades com que estem en guerra i hem d'acabar amb l'enemic. Una cosa tinc clara, amb aquesta terrible crisi sanitària hi haurà un abans i un després. Almenys això espere. Potser siga el començament d'apostar d'una manera clara i rotunda per les energies renovables i desterrar les energies fòssils, en què les seues empreses es voran clarament perjudicades en detriment de la salut del nostre planeta.

La ciutadania ha d'obrir els ulls i adonar-se de quines polítiques aposten pel bé de l'interés general de la població, i quines no. De que serveix ser la primera potència mundial, com ho és els Estats Units, si després 40 milions d'americans i americanes no poden pagar-se una assegurança mèdica i estan totalment desprotegits davant d'aquesta pandèmia? Unes polítiques neoliberals que han portat al fet que no existisca un estat del benestar i que milions de famílies queden desemparades. Però tampoc fa falta fixar-nos en els EUA, malauradament ací a casa nostra o a altres territoris de l'Estat, les mateixes polítiques neoliberals i d'amiguets amb portes giratòries han suposat una desfeta del sistema públic sanitari amb les privatitzacions i les retallades al sector, d'aquest i de molts altres. A hores d'ara és la sanitat pública la que està al focus informatiu. La gent té por de no tindre un llit a l'hospital en cas de caure malalta, aleshores es fa la pregunta del perquè de les retallades a la sanitat pública en detriment de la sanitat privada. Ha sigut necessari un bitxo perquè la ciutadania és qüestione els continus atacs a l'estat del benestar del sistema capitalista i neoliberal en el qual ens trobem. Un sistema que ha fet que els interessos econòmics d'eixe grapat de famílies poderoses estiguen per sobre del benestar de l'àmplia majoria de la ciutadania. Encara som a temps de canviar les coses, la pregunta que cal fer-se és: estem disposades a lluitar?