Quan comence a escriure aquest article fa tot just quaranta dies que estic sense eixir de casa, confinat afortunadament entre qui m'ajuda a fer aquest tancament molt menys feixuc del que pensava. La meua parella, els llibres i la música fan que les hores vagen passant amablement, i el temps va esmicolant-se quasi sense adonar-me.
Però hi ha un moments al llarg del dia en els que estic especialment atent a la pantalla del televisor. Es quan apareixen els membres de "la autoridad competente" per a donar les xifres d'infectats, donats d'alta i morts de cada dia. En aquells moments em sembla estar davant els resultats d'una cursa, una cursa contra aquest maleït virus, no es un "querido virus" com va dir l'altre dia un General, el COVID-19 serà per sempre maleït per tota la humanitat. I com en tota carrera hi ha unes xifres que ens fan oblidar que estem parlant de persones, de gent com nosaltres que han tingut la mala sort d'encomanar-se amb aquesta malaltia que, a molts d'ells, els conduirà a la mort. I no son xifres fredes, entre aquell ball de números sempre hi hi ha històries i persones, fins i tot en alguns casos persones que hem conegut i a les que no hem pogut donar el darrer adéu.
La pandèmia ha esmolat les seues urpes en la vellesa, les persones grans, aquells qualificats com grup de risc, estem veient el cruel comptador on cada dia cauen gents de la nostra generació. Els nens de la guerra i la postguerra que, majoritàriament, han, hem, passat per moltes vicissituds al llarg de la vida, encapçalem el ranking funerari en les fredes xifres diàries que donen els responsables de dur la macabra comptabilitat. I ens adonem que, com deia Terenci "Senectus ipsa est morbus", la vellesa es per ella mateixa una malaltia. I a la més mínima ocasió la trista dama de la dalla està disposada a passar-nos factura.
Ara per tot arreu s'escolten veus dient que quan açò finalitze, ningú sabem encara quan serà, tot haurà de canviar, haurem d'adaptar una nova manera de viure, encara no en sabem com i ni de quina manera, però el que es segur es que res serà el mateix que abans dels letals atacs d'aquest coronavirus. I una de les coses que caldrà canviar es el tracte als grans, als majors. Entenc que la gent gran, de vegades, podem arribar a fer nosa, però volem ser-hi. Ni als programes de televisió de gran audiència ni als mitins polítics podran veure, amables lectors, gent gran a les primeres files del públic. Sempre es gent jove i guapa la que ens mostren les càmeres, tant en un lloc com en altre.
Han mort moltes, massa, persones d'allò que eufemísticament diuen tercera edat, per consentir, des de ja, que les anomenades "residencies de la tercera edat" continuen considerant-se, per alguns, un parking de vells i velles. La cultura dels diners i l'economia capitalista ens ha dut a una manera de viure on els ancians no tenen cabuda, no els podem atendre a casa i ens calen llocs on passen tranquils i atesos social i sanitariament els seus darrers anys de vida. I d'això molts ja fa temps que van veure que era un negoci, un bon negoci. I, amb la complicitat dels diversos Governs, que son qui té l'obligació de facilitar a la societat aquests llocs, van anar acaparant la major part de quota d'aquest mercat, perquè en això s'ha convertit l'atenció a la vellesa, en un mercat i un bon negoci.
Caldrá, quan arribe el temps, demanar responsabilitats als culpables, tant als responsables polítics com als empresarials. Amb la salut i la vida no es pot jugar al "monopoly".
