La crisi sanitària de la COVID19 ens està posant a prova: al nostre teixit social i comunitari, als nostres sistemes productius, a nosaltres mateixos com a individus i, per suposat, als nostres governs i estructures institucionals. És ben evident que ara mateix la Unió Europea, l'Estat espanyol, el País Valencià i els ajuntaments estan patint un test d'estrés que no tothom està superant amb una nota decent. I no parle de governs de torn o dels partits que els suporten, parle de l'arquitectura institucional, de la manera com ens hem organitzat i en què hem invertit els darrers anys.

Malauradament la Unió Europea de moment està posant al descobert més misèries que virtuts. Si repetim les errades de 2012 el projecte europeu quedarà tocat de mort i en mans de l'extrema dreta. Tant costa d'entendre que si no eixim del pou tots junts no n'eixirà ningú? Que si no construïm una via europea cap al benestar i la democràcia real, maldarem perduts entre els interessos dels Estats Units i els de la Xina?

Per contra els ajuntaments han respost des de la proximitat i la vocació de servei. Han demostrat que estar prop del problema, de les persones que pateixen, és la millor manera de respondre a situacions de crisi. Com sempre, carregant a l'esquena iniciatives pròpies i alienes.

Pel que fa a l'autogovern valencià, humilment crec que estem responent. I per autogovern no dic només les estructures del govern, sinó, sobretot, els serveis públics que hem construït -i reconstruït- entre tots i totes. Dins de la situació dificilíssima, les dades objectives ens situen entre els territoris amb millor resposta sanitària i social a la crisi. Amb moltes coses millorables, moltíssimes, però amb una línia clara: que no es quede ningú enrere. És evident que amb altres majories polítiques les coses serien diferents. La reconstrucció iniciada en 2015 ha anat refent el múscul públic i ens està ajudant a encarar amb millors eines esta crisi terrible. Encara amb massa precarietat, encara amb massa dèficit de treballadores i treballadors públics, però amb millor resposta que si el virus haguera arribat mentre el govern de torn privatitzava i retallava els serveis públics.

L'Estat espanyol, per la seua banda, en l'àmbit econòmic ha anat navegant entre una ànima social evident, amb mesures ben dirigides com les de la ministra de Treball, i amb llacunes importants pel topall tecnòcrata que manté dubtes inexplicables sobre la dictadura del deute. Però en tots els fronts amb una concepció excessivament centralista. No es pot concebre la resposta a una crisi sanitària sense el protagonisme de qui porta gestionant-la vora 40 anys. Coordinar no és informar a cosa feta.

Mentre les capes dirigents centralistes no entenguen que les autonomies som les que garantim els principals pilars de l'estat del benestar (educació, sanitat, serveis socials) i que les gestionem millor des de la proximitat i l'experiència, no anem bé. Aquesta miopia centralista és un mal inici per als temps que vénen. Exemples clars han estat no voler prendre les mesures de confinament en funció de la situació de cada zona o com la centralització de les compres del material sanitari ens va deixar dies sense la protecció necessària mentre que, des del primer minut que vam poder tornar a fer-les directament la Generalitat, els avions amb material sanitari d'arreu del món no han parat d'arribar i les empreses valencianes estan ja produint ací per deixar de dependre dels mercats exteriors.

Per això, ara que s'està obrint un debat sobre uns suposats pactes d'estat per definir el full de ruta social i econòmic per als pròxims anys seria una errada majúscula que no s'assumira d'una vegada per totes que les comunitats autònomes hem de ser part protagonista de qualsevol acord. Que sense l'autogovern els serveis públics es gestionen pitjor i les majories populars queden en una situació encara més vulnerable.

Si s'obri un debat sobre possibles acords d'Estat econòmics i socials el País Valencià ha de ser escoltat amb veu pròpia, sense subordinacions partidistes. Tenim coses a dir com a valencians sobre les nostres especificitats com a poble, sobre les necessitats del nostre teixit econòmic i social, sobre el paper dels nostres ajuntaments en la reconstrucció, sobre quines són les receptes valencianes per la reconstrucció. I també tenim coses a dir sobre problemàtiques comunes amb la resta de pobles de l'Estat, com la necessitat d'eliminar l'article 135 de la Constitució imposat l'any 2012 per rescatar la banca i empobrir les classes populars i mitjanes, substituint-lo per un nou article que blinde la sanitat pública que ens està salvant la vida: les persones primer. Perquè els pactes són bons si serveixen per a millorar la vida de la gent, però en cap cas poden servir d'escut polític perquè el poble pague amb més desigualtat una crisi que no ha generat. Perquè parlar de pactes sense alçar els ulls més enllà de Madrid seria d'una miopia imperdonable que deixaria exclosa la majoria de les realitats de l'Estat.