La Batalla d'Almansa és un esdeveniment històric de primera magnitud no només a nivell de les repercussions que va tindre per a l'autogovern valencià o en el conflicte dinàstic hispànic sinó també a nivell internacional. Cent deu anys després d'esta efemèride, Walter Scott la recordava en la seua cèlebre novel—la Rob Roy: "Quina notícia per a la Borsa! No n'hi ha hagut cap altra tan impactant des de la batalla d'Almansa, on les pèrdues angleses foren de cinc mil hòmens entre morts i ferits, sense comptar els desapareguts".

En la memòria valencianista la derrota d'Almansa i la posterior abolició dels Furs sempre han estat ben vives. Les conseqüències del 25 d'abril del 1707 es deixen sentir encara en l'esforç titànic de la societat valenciana per recuperar les competències en matèria de Dret Civil, reivindicació desatesa contínuament pels governs espanyols d'un o altre signe i per la miopia del poder judicial.

El referent de la Batalla ha estat sempre present tant en la memòria popular -amb la coneguda dita "Quan el mal ve d'Almansa a tots alcança"- com entre els valencianistes. Però calgué esperar l'arribada de la República perquè la commemoració prenguera continuïtat i una certa institucionalització. L'abril de 1934 el partit democratacristià Acció Nacionalista Valenciana (ANV) proposà a l'Ajuntament de València que onejara la senyera en tots els edificis públics a mig pal en senyal de dol. La proposta tingué èxit: "la instància d'esta entitat a l'Ajuntament ha obtingut la seua conformitat i així serà posada la Senyera als edificis en què no n'hi ha; i el dia 25, dia del dol nacional, seran posades a mitja asta. Ensems serà publicat un ban de l'Alcalde aprop de la commemoració de la pèrdua de la batalla d'Almansa, els efectes de la qual encara patim" (El Camí, 5 de maig del 1934). Al gest de l'Ajuntament del Cap i Casal se sumaren també altres corporacions locals, com la d'Alzira, i diverses entitats socials.

En els anys successius, el "Dia o Diada de dol nacional" anà difonent-se fins que esclatà la guerra civil. Els militants d'ANV, promotors d'esta iniciativa, acostumaven a celebrar la data amb una vetlada cultural i patriòtica en la qual participaven poetes com ara Carles Salvador, Vicent Casp, Josep Maria Bayarri, Esteve Vitoria o Pasqual Asins, i oradors com Josep Vila Cabanes o Nicolau Primitiu. Pel matí se celebrava una missa en l'església de la Confraria de Sant Jaume. L'elecció del lloc no era gens innocent, com podem llegir a les planes del setmanari Acció (27 d'abril del 1935): "simbòlica esglesieta d'on sortí Vinatea, que s'adreçà al Palau del Real a reconquerir per a la seua Pàtria els pobles que li havien estat arrebassats per donar-los en feu a un príncep". És significatiu que el referent històric de Francesc de Vinatea, exemple de patriotisme civil, ara done nom a les altes distincions que atorguen cada any les Corts Valencianes (recorde gratament la concedida a l'estimat Vicent Miquel i Diego l'any 2014). Aquella "Diada de dol nacional" instaurada pels valencianistes de la República -i forçosament interrompuda durant el franquisme- es recuperà a finals de la dècada dels setanta amb la celebració de múltiples manifestacions i actes. I aquella acollida institucional de la idea per l'Ajuntament republicà de València ara la trobem en el nostre parlament, que tingué l'encert de posar la data del 25 d'abril com a "Dia de les Corts Valencianes". A este exercici de memòria històrica no és alié el president de les Corts, Enric Morera, ja que ell fou un dels jóvens militants de la Unitat del Poble Valencià que, allà pels anys huitanta, netejà la placa commemorativa de la gesta de Vinatea ubicada, precisament, en el Convent de la Puritat, seu històrica de la confraria de Sant Jaume.