Hola! Perdoneu-me pel títol de l'article (perquè pot semblar un poc fora de lloc amb la situació que estem vivint), però hui és 25 d'abril, un dia que les valencianes i els valencians recordem i commemorem com a territori, i volia aprofitar per a pensar en veu alta alguna cosa sobre la territorialització del coronavirus.
El passat 14 de març es decretava la declaració de l'estat d'alarma per a la gestió de la situació de crisi sanitària ocasionada per la Covid-19. La norma descrivia l'autoritat competent per a la gestió d'esta situació: el Gobierno de España. Açò va suposar una centralització (constitucional) de les competències en el sentit territorial i en el sentit sectorial (donat que el Ministre de Sanitat queda com a autoritat competent en totes les àrees, excepte Defensa, Interior i Transports).
Bé, el Consejo de Sabios (quatre ministeris i una presidència) centralitza totes les decisions i els recursos per a la gestió de la situació: limitació de circulació, altres mesures de contenció, forces i cossos de seguretat, sistema públic de salut, etc.
Mancances? Algunes. Hem viscut problemes amb la gestió del material sanitari (per exemple) que s'hagueren pogut evitar. No negue l'expressió "a toro pasado todos adivinos", però podem avaluar i potser no calia creure's l'amo i senyor d'unes competències que gestionen altres administracions des de fa una quarantena d'anys. En molts casos s'ha demostrat que la proximitat dona consciència i eficàcia per a la gestió de la sanitat pública, els serveis socials o l'educació (que per altra banda reforça la descentralització en un moment en què està tan qüestionada per algunes forces polítiques).
Tenim l'exemple de la gestió de proximitat dels ajuntaments. Han demostrat que estar a prop del problema i de les persones que el pateixen és la millor manera de respondre a esta situació. I han demostrat estar a l'altura de les circumstàncies, amb el suport mutu (d'esquerra a dreta i de dreta a esquerra) i la confiança que qualsevol govern vol acabar amb la crisi com més prompte millor (sense perjuí de les discrepàncies quant a les mesures socioeconòmiques). No podem dir el mateix del circo que es viu a la política estatal.
Pasado pisado. A partir d'ací, què fem? En primer lloc, assumir que el virus sí que entén de territoris i prendre totes les decisions tenint en compte esta premissa. Ja s'està plantejant un desconfinament territorialitzat, però el necessitem localitzat. Codecidint amb les diferents administracions (i no sols presentant mesures ja decidides en reunions setmanals). Tenint en compte als ajuntaments, als pobles menuts, al món rural, a les persones majors, a les persones joves, als xiquets i les xiquetes. Tenim exemples de gestió descentralitzada de la crisi a Alemanya.
I en segon lloc, aprofitar el 25 d'abril i cada dia que ve com a moment històric per a recuperar els clams de "llibertat, amnistia i estatut d'autonomia". Potser és molt romàntic, però necessitem finançament just per a poder donar solucions a les necessitats del nostre poble, de cadascuna de les persones que hi habiten. I necessitem més autogovern, més sobirania, més capacitat de resposta; més capacitat de canviar les respostes perquè no passe com el 2008.
