La nevera, que en temps de confinament és el lloc més visitat de la casa, esdevé també tauler d'anuncis on pengem notes i comandes. En una de les incursions que hi acabe de fer he llegit "25 d'abril", que és com he batejat un dolç que elabore de tant en tant (sí, servidor és també aficionat a la cuina). El nom del postres ve d'anys enrere, quan una delícia del "càtering" que les Corts Valencianes ofereixen el 25 d'abril va provocar un Felip V, en forma de salmonel—losi, a bona part de diputats i convidats (servidor entre ells). Res a veure —passeu-me la immodèstia— amb la meua "delicatessen", eh?

Com que el 25 d'abril ha esdevingut una festa fartanera en la litúrgia de celebracions oficials, em negue a fer-ne hagiografia. Molta xerrameca sobre el sancta sanctorum del nostre tabernacle identitari, però el 25 d'abril ni tan sols és festa laboral! Discursos que diuen les coses de sempre de la mateixa manera de sempre. Pura arqueologia semàntica el dia que el País Valencià hauria de viure el zenit reivindicatiu (hauria, res més; hauria, res menys). Perquè, què és hui el 25 d'abril? Una festa bonsai, quan la desfeta de 1707 va suposar per als valencians el mateix que el desastre colonial de 1898 per als espanyols. Si a principis del segle XVIII els valencians quedàvem sotmesos a les lleis de Castella "por justo derecho de conquista", a finals del segle XIX les últimes colònies espanyoles deixaven de ser-ho al guanyar-se la llibertat.

Si haguera de triar un mot per definir el sentit que el 25 d'abril té per a la majoria dels valencians, el vocable escollit seria "indiferència". Fins a tal punt la llunyania de la desfeta i la rutina narcotitzant de les celebracions oficials ha reduït el seu impacte en la consciència dels valencians. L'únic contrapunt el posen les manifestacions reivindicatives sobre allò que ens va ser arrabassat en el terreny de la identitat, de la cultura, de la llengua i de l'economia. Reivindicacions minoritàries. Però això, i res més, és tot el que hi ha.