El 15 de febrer Levante-EMV informava de la presentació del Llibre de memòries de la ciutat de València (1308-1644); una molt bona notícia. Editat per l'Ajuntament de València i a càrrec dels lingüistes Vicent Josep Escartí i Josep Ribera Ribera, la publicació és una mostra de rigor i qualitat. Recordem que l'edició anterior de Salvador Carreres Zacarés de 1935 només podia consultar-se en les biblioteques especialitzades.
El vaig comprar en la fira del llibre (de vell) uns dies després. Quan vaig arribar a casa amb el volum, vaig retornar als passatges referents a Joana d'Aragó. Esta dama era germana de Ferran el Catòlic i, viuda del rei de Nàpols, va exercir a València com a lloctinent general dels regnes de la Corona d'Aragó. En esta etapa de Joana al front de la lloctinència general comencen a despuntar els problemes que afectarien el regne de València durant l'època foral moderna, com ara l'atac pirata a Cullera o la carestia motivada per l'escassetat de pa. Davant tots estos problemes Joana va reaccionar amb fermesa impulsant mesures extremes per atallar-los.
A més d'actuar sobre els problemes valencians Joana va procurar que el territori valencià servira als interessos que el monarca poguera exigir al seu regne; com a exemple podem recordar les gestions realitzades en 1503 per a obtindre de la ciutat de València el suport de 150 genets destinats a la guarnició de la frontera francesa.
Més enllà dels aspectes polítics de la seua gestió, l'estança de Joana d'Aragó a València va tindre profundes repercussions culturals, i no sols per la ciutat i el seu regne. En efecte, va establir una cort virregnal a València i, a imitació de la de Nàpols, es va envoltar d'un ambient cortesà i literari. Firmava els documents com La triste reina (també ho faria la seua filla) i ella possibilità el contacte dels poetes valencians amb el món cortesà napolità i que, tant a València com a Barcelona s'estenguera el neoplatonisme.
En allò que fa a la manera d'exercir el poder, pot prendre's com a referència la seua reacció davant una sentència promulgada pels jurats valencians. Ho trobem en les entrades referents a 1502. Una dona solia robar disfressada d'home. Ara bé, no es tractava sols d'una disfressa per a despistar la seguretat, ja que mantenia relacions sexuals amb dones mitjançant «una cosa de home entre les cames, feta de aluda». La dona era audaç, va arribar a casar-se amb una de les seues amants per l'Església. El cronista es coneix que va quedar meravellat amb la notícia perquè volgué redundar en la idea: «tenia part ab les dones com si fos home, servint-se de l'instrument de aluda». Òbviament, en ser descoberta, els jurats condemnaren la dona lladre a la forca.
D'esta anècdota extreta de l'esmentat Llibre de memòries se'n poden derivar moltes consideracions i de diversa índole, sexual i social que poden abordar-se des de la perspectiva de la història de gènere. Ara bé, el que a mi m'interessa remarcar en este cas és la reacció de la lloctinent. Recordem que els jurats, hòmens, havien condemnat la lladre a mort. El cronista continua narrant que quan ja portaven a sentenciar l'acusada «la Senyora Reyna la feu tornar, dient no se era dada la sentencia com devia".
Podem contemplar este episodi com una anècdota que, durant uns moments ens ha apartat el cap dels estralls del coronavirus, o podem intentar traure'n profit de la història. Si ens situem en este segon plànol haurem de recordar el principal: que una dona, amb poder efectiu, revoca una sentència, dictada per hòmens perquè considera que és injusta. Una dona, en definitiva, exercint el poder i rectificant els hòmens. Pretendre pensar què haguera passat si Joana d'Aragó haguera continuant exercint el poder en lloc del seu germà és història-ficció; no ho és tant comparar allò que va fer el rei Catòlic amb el que va poder fer la seua germana. Esta consideració, òbviament, ens duria massa lluny.
No és mera especulació, però, l'anàlisi publicat per Forbes el passat 13 d'abril, Avivah Wittenberg-Cox valorava la promptitud amb què, les dones presidentes de govern havien adoptat les primeres mesures, la proximitat del missatge amb què s'havien adreçat a la població i la capacitat per a transmetre confiança. El debat estava servit i, de fet ha ocupat espai en noticiaris, premsa i xarxes socials. Ignore si pot parlar-se d'una relació causa-efecte en el fet que una dona exercisca la presidència de govern i l'efectivitat de les mesures adoptades pel seu govern en la lluita contra la pandèmia.
Ara bé, si John Lennon proclamava, ja fa quasi cinquanta anys Give Peace a Chance, potser, vista l'experiència històrica haguda entre nosaltres, donar una oportunitat a les dones, ni que siga per al regiment de la lluita contra el Covid-19, hauria de ser un manament imperatiu. No esperem ni cinc segles ni cinquanta anys més.
