03 de mayo de 2020
03.05.2020
Levante-emv

A casa, peix fresc i de prop

03.05.2020 | 20:44
A casa, peix fresc i de prop

Després d'unes setmanes inicials caòtiques, i encara lluny de poder valorar i quantificar l'impacte real –molt més que significant, terrible- del COVID-19 sobre el sector pesquer, poc a poc l'activitat es recupera tractant d'adaptar-se a un escenari del que el pitjor pot estar encara per vindre. Durant la incertesa primerenca, entre la por davant el risc per la pròpia salut –que segueix vigent i amb mancances i dificultats per ajustar-se a les mesures de seguretat- però també davant una demanda en caiguda lliure que feia inviable gran part de l'activitat, una qüestió de fons travessava la possibilitat de l'aturada quasi total de la flota al Mediterrani: és la pesca considerada una activitat essencial per la societat? O més encara: es considera el propi sector a sí mateixa de vital importància, com la resta del sector primari? Entre l'afirmació rotunda i els matisos de la negació a la que els fets d'estos dies apunten, hem de tindre clar que una aturada encara major haguera suposat perdre definitivament, de cara a la societat, la possibilitat de ser considerats imprescindibles, amb el que això comportaria. Una possibilitat que planeja en l'imaginari d'una part gens menyspreable de gent que ha eliminat de la categoria de «bàsic» el peix a la seua alimentació, i que no arriba a percebre'l com aliment de primera necessitat, tal i com sí considera vital que no falle l'abastiment de productes de l'agricultura i la ramaderia.

Ha calgut una pandèmia per a que s'evidenciaren encara més les deficiències estructurals d'una flota de litoral debilitada, la seua dependència excessiva de la restauració (no diguem ja en zones turístiques), el funcionament obsolet dels canals de compra-venda habituals i l'absència d'estratègia conjunta; tot mentre en els últims vint anys el consum domèstic de peix no ha parat de baixar. Si filem prim, a més, el percentatge d'eixe consum domèstic que prové de llonges locals és ridícul i incapaç de sostenir res, per davall de la quarta part del total. Alguns auguraven, a mig i llarg termini, un futur poc esperançador, però a curt no ho és menys si es confia en la recuperació de la hosteleria o en una mena de «quasi normalitat» durant els pròxims mesos que mantindrà la demanda i permetrà que l'activitat torne al punt on es trobava. Pensar-ho és errar el tir i perdre l'oportunitat de qüestionar ara funcionaments i estructures que ja requerien d'una revisió. Una revisió que ara es torna quasi que obligatòria per a sobreviure.

La pesca s'arrastra en estat terminal al territori valencià des de fa ja massa anys; un mort encara viu sostingut amb pinces i reparacions superficials, sovint d'un folklorisme ridícul, de curt recorregut i zero transformadores de cara al futur. Un sector sense múscul amb cada volta menys pes social i econòmic (i per tant amb menys capacitat per a intervenir en les decisions sobre el seu propi destí), que no ha sabut (ni se l'ha ajudat) situar-se al lloc que mereix com a pilar fonamental de la sobirania alimentària que revetla, en crisis com la present, com d'important és disposar d'un sector primari fort. Protegir eixa flota de litoral que ens queda i assegurar-li un llarg recorregut no va només de conservar amb paternalisme el patrimoni dels oficis de la mar que han marcat els nostres pobles, sinó per damunt de tot de garantir-ne la seua viabilitat amb propostes de calat.

Les difícils circumstàncies actuals obliguen a un diagnòstic clar sobre la situació a la que el sector s'enfronta, i també a ser aprofitades per a no acabar estancats entre l'absoluta desaparició i la supervivència hipersubvencionada de qui ja no pinta fava però ha d'estar ahí, com a recordatori del que un dia va ser; poc més que una postal. Són més necessàries que mai antigues reclamacions com la de la baixada de l'IVA del peix a la categoria de producte bàsic, els replantejaments sobre el funcionament de les subhastes que porten a uns majors guanys directes sobre els mariners, obrir debats difícils sobre la necessitat d'adequar l'oferta a la demanda, amb el que això pot suposar respecte a l'organtizació dels dies de treball de la flota i apertura de les llonges si es volen mantenir uns preus que facen possible viure. Cal buscar, recuperar i crear nous fluxos de demanda estable i continua, des de la xicoteta indústria transformadora a l'abastiment de col—lectivitats, menys dependents dels atzarosos esdeveniments mundials que hui ens confinen a casa durant mesos, demà tanquen fronteres i a l'altre qui sap per on ens portaran. La pesca necessita ara estar present a la societat més enllà de la barca, intervenir a fòrums de discussió sobre sobirania alimentària, fixar la mirada en iniciatives que a l'agricultura i la ramaderia funcionen i teixir xarxes que enfortisquen el conjunt del sector primari amb consumidors fidels i conscients.

Per això, cal tornar a entrar el peix a les cases, preguntar-nos què ha fallat per a que amb el millor producte per oferir, aquest no haja trobat el seu lloc a les cistelles de la compra; què ha fallat en la transmissió cap als consumidors de les bondats nutricionals del producte i la importància d'un sector que genera ací milers de llocs de feina de manera directa i que no aconsegueix sobreposar-se amb la seua excel—lència a les importacions de països tercers, al peix que prové d'aqüicultura o als canvis en els hàbits de consum d'una població que ha oblidat els valors i beneficis més elementals que guarden el què i el com d'allò que cada dia ens posem a la taula. Entre dubtes, temors i incerteses, es presenta ara una oportunitat –certament una oportunitat atroç- de replantejar moltes coses. Caldria intentar-ho, ni que fóra només per pur instint de supervivència.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook