03 de mayo de 2020
03.05.2020
Levante-emv

Una societat més educada i culta

03.05.2020 | 04:15
Una societat més educada i culta

A la República, llibre VII, Plató defineix l'educació com canviar la direcció de la mirada. Diu: «L'educació seria un art d'això, de dirigir l'òrgan, de trobar la manera més fàcil i eficaç de fer que es gire, no l'art d'infondre el veure sinó adreçar-lo, car el veure ja el te, encara que no girat correctament ni mirant com caldria».

Per descomptat, que la crisi de la Covid-19, no seria, ni molt menys, «la manera més fàcil». Ací està l'execrable pandèmia deixant morts, malalts i efectes econòmics- socials terribles. Però a l'hora de pensar quins ensenyaments ens podria deixar aquesta crisi i com podria ser la societat de l'endemà, el que escriu, que és un optimista antropològic o un humanista irredempt -tant si val- podria pensar que bé podria ser que aquesta pesta del segle XXI ens haguera ensenyat a canviar la direcció de la mirada. Que haguera sigut, sí, una dura experiència, però a la fi, una experiència educativa que propiciara una societat de persones més educades i per tant, més cultes.

El més gran filòsof de nostre temps, l'alemany Jürgen Habermas, planteja una qüestió molt interessant, que a bon segur, tots vostès, sense ser Habermas, també hauran pensat. És clar, ve a dir que els éssers humans «ontogenèticament» aprenen com a individus, «animals racionals», segons Aristòtil, i «bípedes implumes» com irònicament ens definia Plató. Som capaços d'aprendre. Ací estan els sistemes educatius i la vida de cadascú. Però «filogenèticament» aprenem? Som capaços d'aprendre com a espècie? Al llarg de tot el que li ha passat, l'humanitat ha tret les conseqüències oportunes? I el mestre Kant també planteja en un dels seus opuscles: «El gènere humà es troba en progrés constant cap a millor». A bon segur, vostè també s'ho havia preguntat: de tot els que ens ha passat al llarg dels segles, els éssers humans hem aprés?
Pense molt bé la seua contestació a la pregunta. I si la resposta és negativa; com molt bé podria ser, i alguna que altra raó no li faltaria, seria prou difícil que vosté es continuara titllant de progressista. El que escriu, progressista confés i màrtir, conteste que sí; que la humanitat aprén i que el gènere humà es troba en progrés constat cap a millor. I com no tan sols cal contestar afirmativament, sinó argumentar, ho argumentem.
Després d'eixes dues experiències terribles que van ser la Guerra Civil espanyola i la II Guerra Mundial, tant Espanya com Europa van aprendre i van aprendre molt, tant que l'aprenentatge va suposar que nosaltres arribarem a la Constitució del 78 i amb ella, a un Estat Social i Democràtic de Dret i els europeus van ficar en marxa la Unió Europea, sens dubte, i com també diu Habermas, la millor i més gran proposta política coneguda, que ha propiciat pau, benestar i llibertat en una Europa que ha conegut, tanta, tanta guerra.

Doncs, què podem aprendre ara? Cap on hem de canviar la direcció de la mirada?
Hem d´aprendre que som febles, vulnerables, contingents, finits i hem d'orientar la direcció de la mirada, en primer lloc, cap al que hem aconseguit, que és molt i molt apreciable i molt valuós. Ens podem ficar negatius, apocalíptics, inclús, i fer un gran llistat de mancances, no ens faltara raó, però també és veritat que cap època en la història de la humanitat ha gaudit de tants béns com nosaltres i això, cal apreciar-ho, reconèixer-ho, valorar-ho. En termes històrics, som uns privilegiats. Vivim, malgrat moltes coses que podríem dir, el millor moment de la història: som més habitants, disfrutem de millor salut, vivim més temps, patim molts menys dolors, la mortalitat infantil ha minvat espectacularment, l'alfabetització és quasi universal, hi ha menys guerres que hi ha hagut mai. El que dic és difícilment discutible i ací estan les estadístiques. I aquests nivells de benestar van units a un desenvolupament de drets i llibertats, que ara gaudim, que no tenen parangó en la història. L'ideal de dignitat humana és inqüestionable i els principis democràtics difícilment rebatibles.

És clar, que no ho veiem així i amb les causes, que són molt interessants, podríem entrar un altre dia. Però com no ho veiem així, per això propose un canvi en la direcció de la mirada i que mirem el que tenim d'una manera molt diferent. Ho tindríem que fer per justícia com 'diké', en el sentit d'Anaximadre, un presocràtic grec. La justicia com 'diké' tindria a veure en un ajust, un lligam que les coses es fan unes a altres en existir. Per justícia històrica, per respecte als que van ser i existir al llarg dels segles, per consideració a totes la seues penes, dolors i sofriments, per 'diké' a la generació que ara dissortadament és la més afectada per la pandèmia, caldria ser més conscients de tot el que gaudim.
I després, mirar endavant per a construir una societat post-covid que a parer nostre té que ficar les llums en els Objetius del Desenvolupament Sostenible, els famosos ODS de la ONU. Ells són, sens dubte, els Evangelis del segle XXI, com li agrade dir al meu amic Francesc Colomer, la Bíblia del nostre temps.

Fent una síntesi aprsurada dels disset ODS: voldríem una societat més educada i més culta, que des de l'apreci i el valor del molt que té, camina cap a millor per aconseguir ficar termini a la pobresa i a la fam i garantir una vida sana i una educació inclusiva, amb igualtat de gèneres, amb accés a la gestió sostenible de l'aigua i les energies i el creixement econòmic amb plena ocupació i amb infraestructures i industrialització inclusiva, per reduir la desigualtat entre els països i aconseguir ciutats inclusives amb consum i producció sostenibles, que lluite contra el canvi climàtic i que conserve els oceans i els ecosistemes terrestres dins d'un marc de societats pacífiques i justes. Quasi res! I, ara, a més a més, una societat que trobe una vacuna contra la Covid-19. Feina tenim, però val la pena!.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook