El 6 de maig de 1540, ara en fa 480 anys, morí a Bruges l'humanista Lluís Vives, el nostre intel·lectual més universal. Des de fa sis anys, la Universitat de València commemora l'esdeveniment amb un acte d'homenatge, amb la lectura dels seus textos i dipositant una corona de llorer als peus de la la seua estàtua, al centre de La Nau. Enguany no serà possible, per la covid-19, un fet, el de les epidèmies, que no fou alié al mateix Vives: la seua mare, Blanca (o Blanquina), morí d'una passada de pesta el setembre de 1508, quan tenia uns 35 anys.

Probablement fugint de les epidèmies que tornaven cíclicament per l'estiu a València, la família Vives deixà la seua casa, al costat de Sant Martí, i marxà cap al sud, prop de Xàtiva, on hi ha indicis que habitava una comunitat de jueus conversos, com ells. Hi aniria el pare, Lluís, la mare, Blanca, i els cinc fills, dos xiquets i tres xiquetes, el major dels quals era el futur humanista, que tindria aleshores uns 15 anys. Sabem que en arribar a la Llosa de Ranes morí la mare. De regrés a València havien de creuar el Xúquer per Alzira, el pont i la clau del Regne, però sembla que les autoritats no permeteren el trànsit amb el cadàver de Blanca, que hagué de ser soterrada a Alzira.

L'humanista Vives sempre recordà a sa mare amb un gran afecte. Afirmà que entre els seus pares sempre havia regnat la concòrdia («De institutione feminae christianae», II, 5) i que la seua mare l'estimava molt: «cap mare estimà amb més tendresa al seu fill que la meua a mi» (ibíd., II, 11). Vives recordava que, quan era xiquet, no corresponia a l'afecte de la seua mare, però en arribar a l'adolescència «a cap altre mortal vaig estimar més». Quan anys després la rememorava va escriure: «La seua memòria, ara, és per a mi la més sagrada i, tantes quantes vegades se m'ha presenta el seu record, ja que no puc fer-ho amb el cos la abraçaba amb l'esperit i amb el més dolç dels pensaments.» (loc. cit.). I de manera més extensa: «Em fa por que a algú li semble massa ambiciós per la meua part fer ús del nom de la meua mare, i que sóc massa indulgent en la consideració de les seues virtuts per l'amor que sent per ella: gran tribut ret certament a l'afecte nomenant-la, però molt més a la veritat.» («De officio mariti», IV).

Blanca fou perseguida per la Inquisició per pràctiques judaïtzants. Anys després que morira i quan el pare de Vives havia estat executat en la foguera després d'un procés inquisitotiral, les filles encetaren una causa per recuperar el dot. Obtingueren sentències favorables, però la Inquisició obrí un nou procés a la morta, confiscà els seus béns i ordenà que desenterraren i cremaren les seues restes.

Ara, quan la pandèmia de la Covid-19 ha impedit que moltes persones pogueren acomiadar-se dels seus pares i de les seues mares, podem rememorar Vives i la seua mare i una de les fàbules que le contava de xiquet, que l'humanista consignà en els seus Comentaris a la Ciutat de Déu de Sant Agustí: «Blanca, la meua mare, la més casta de totes les dames si el meu amor de fill no m'enganya, solia contar-me de menut que, enmig de la tempesta, les sirenes acostumaven a cantar dolçament, i, per contra, amb el cel seré i la mar en calma es lamentaven: doncs en aquest segon cas temien un canvi a pitjor, mentre que en el primer esperaven la bonança.» (Commentarii ad libros De civitate Dei, XII, 20).

Nosaltres també esperem i desitgem la bonança en aquests temps de dessolació.