L'any 1952, el diari Levante convocà una Corona poética en loor de Nuestra Señora de los Desamparados. La iniciativa assolí un gran èxit tant en el nombre de poemes presentats com en la qualitat dels textos. Del 23 d'abril fins al 20 de maig es publicaren en les planes del periòdic 38 poemes -tots en valencià-, que representaven una selecció dels millors treballs remesos a la redacció del diari. El dia 1 de juny s'anuncià el resultat del jurat: el primer premi fou per a Joan Fuster pel poema «Goig de Desemparat», el segon, per a Joan Carrillo, pseudònim que feu servir Rafael Vilar, per «Petita conversa amb la Mare dels Desemparats», i el tercer per a Carles Salvador, «Llaors i prec a la nostra Patrona». Els dos primers guardonats formaven part de la nova generació d'escriptors nascuts al recer de l'editorial Torre, fundada per Xavier Casp i Miquel Adlert. Tant en el poema de Fuster com en el de Vilar advertim un allunyament del romanticisme de la Renaixença i un acostament a l'existencialisme, com es pot percebre en els versos següents de l'escriptor de Sueca: «No sé si em venç la por o el cansament / de sentir-me arrel nova d'amargor, / ni sé si visc o visc furtivament, / ni si els ossos em pesen o l'amor.» La composició de Salvador, tanmateix, reproduïa els esquemes tradicionals de la Renaixença. Esta dicotomia de línies poètiques estava encertadament representada en l'exposició recent del MuVIM, «Mare dels Desemparats», que reproduïa en una sala el poema de Fuster i en un altra un fragment de Carles Salvador.

En concloure el certamen, el diari es congratulava de la qualitat de les obres presentades i feia un encés elogi del poema de Joan Fuster: «Desde la idea central -la del gozo del desamparado- hasta un mesurado florecer de imágenes que no son simple pirotecnia verbal, sino expresión de un pensamiento hondo y vivo, todo es en "Goig de desemparat" hallazgo y creación, sin escoria de tópicos, y con sumisión a una métrica de la más clara y antigua estirpe valenciana. Versos lapidarios, densos, entrañables y hermosos abundan en el poema» que «prestigian cumplidamente el numen de un poeta al que se pueden dedicar ya los mejores augurios.» El temps transcorregut des de la publicació del poema no ha fet sinó reforçar la vàlua d'esta peça. Així, en paraules de Salvador Ortells, en «Goig de desemparat» ens trobem davant «un poema dens, amb ressons de l'amor trobadoresc, un fil argumentatiu ben trenat i un domini tècnic admirable».

La corona poètica a la Mare de Déu dels Desemparats convocada pel Levante no feia sinó continuar l'antiga tradició de certàmens poètics marians. Recordem que el primer llibre imprés a la península ibèrica, l'any 1474, foren les famoses Trobes en lahors de la Verge Maria editades en l'obrador de Lambert Palmar, flamenc resident a València. El guardó d'aquell certamen medieval consistia en «un tros de drap de vellut negre, apte bastant per a un gipó», però el concurs quedà desert perquè el jurat va decidir que només la Mare de Déu havia de ser guardonada. Millor sort va córrer Joan Fuster que fou recompensat amb 500 pessetes. El premi, a més, li obrí la porta a una fructífera col—laboració periodística com articulista cultural del Levante.

La figura polièdrica i rica de l'escriptor de Sueca, que als ulls de molts de nosaltres està intrínsecament lligada a l'assaig, ens fa oblidar la qualitat dels seus inicis poètics. Fou precisament en eixe mateix any 1952 quan començà a donar mostres del seu mestratge en altres gèneres, com ara, en la traducció de La bona nova a Maria de Paul Claudel -representada a Sueca sota la direcció de Francesc de Paula Burguera amb motiu de les Festes de la Coronació de la Mare de Déu de Sales-, o amb l'assaig Les idees religioses i l'existencialisme en el teatre modern. Dos treballs també de temàtica religiosa que acrediten la seua curiositat intel—lectual i la seua formació humanística.