El gos ja no és el millor amic de molts polítics. Aquells que utilitzen el recurs de tirar-li sempre la culpa a un altre han adoptat com a mascota el cabró (mascle de la cabra, eh!) expiatori. Ja saben: «chivo expiatorio» per als que fan política a Madrid i boc expiatori o cap de turc per a polítics de casa nostra. Cap novetat. La vella pràctica que narra la Bíblia de sacrificar un cabró per lliurar-se de responsabilitats ha resultat sempre un mètode eficaç. Ridícul, però eficaç. S'ha emprat amb les bruixes a l'Edat Mitjana, amb negres i llatins a Estats Units, amb gitanos i jueus a l'Alemanya nazi, i amb musulmans i «sense papers» allà on fa camí el discurs de la dreta feixista. Es tracta de trobar, per a cada conjuntura, una víctima expiatòria.

Culpar els altres de les pròpies ineptituds aplicant el primer precepte del Manual exculpatori —els èxits són meus, els fracassos són d'altres—, és el que ha fet Díaz Ayuso acusant a Pablo Iglesias de la situació de les residències de la tercera edat. O Pablo Casado titllant Pedro Sánchez de «negligent», «ineficaç», «incompetent» —i una dotzena d'adjectius més (poca cosa per a l'habitual desmesura del màster «cum fraude»)— en la crisi del coronavirus. Algú hauria d'advertir-li de l'abús que en fa d'adjectius despectius, amollats sense la cura que recomanava Josep Pla. Perquè, com va dir algú que ara no recorde, «cal desconfiar del polític que abusa d'adjectius i d'adverbis». I Casado n'amuntega amb cobdícia i trencant les lleis de la sintaxi.

La gestió dels diferents governs contra la COVID-19 mereix un prorrateig dels errors i dels encerts. Tot i que hi ha consens generalitzat en que uns governs, com el valencià, han actuat millor que altres, com el madrileny. Quant a capacitat d'anticipació, a totes bandes s'hi couen faves; no hi havent cap govern tan innocent que no puga ser pres per culpable. I la dreta a les Espanyes? Amb més ganes d'acabar amb el govern de coalició que amb el coronavirus. Res que entusiasme o convide ai tirar gorres a l'aire.