Després d'unes setmanes de declaracions i negociacions, d'apel·lacions buides als 'pactes de reconstrucció', ja tenim en marxa la Comissió de reconstrucció social, econòmica i sanitària a les Corts. Per a començar, és una bona notícia que la seu de la sobirania del poble valencià siga el lloc on es debata col·lectivament quin és el camí d'eixida a la crisi que tot just comencem a patir. Menys despatxos tancats, més debats oberts amb llum i taquígrafs.
És el moment de començar a destriar les propostes que fan cadascun dels grups polítics i organitzacions socials per a saber el camí que proposen per a l'eixida de la crisi. S'acosten moments complicats a nivell social i econòmic i hem de ser conscients que no és el mateix encarar-ho des d'una postura de recuperació en comú, posant per davant el benestar de totes les persones sense deixar ningú enrere, que des de propostes que només busquen perpetuar les desigualtats perquè els privilegiats continuen sent-ho a costa de les persones més vulnerables.
No hi ha reconstrucció possible sense parlar dels serveis públics, com la salut, donat el paper que han tingut en la gestió de la pandèmia. Cal saber qui està a favor de blindar els serveis públics per a evitar que es puguen repetir les retallades del passat i qui vol seguir aprimant-los per a fomentar el negoci privat en serveis essencials. Quan dic blindar els serveis públics em referisc a una cosa senzilla: que tinguen prioritat en la despesa per damunt d'altres partides, també la de pagament del deute. Perquè les persones van primer que els bancs. Quin camí de reconstrucció és aquell que passa per ignorar els serveis públics? Si algú vol transitar-lo que no compte amb nosaltres.
També cal parlar, i molt, de la reactivació econòmica. Per una banda tenim als falsos profetes del lliure mercat. Fins fa dos dies la cançoneta de sempre: allò públic no ha d'intervindre en els afers econòmics, hem d'abaixar els impostos als rics, el mercat ''autoregula, etc, fins el dia que cal posar diners damunt la taula per a rescatar empreses. Només se'n recorden de l'Estat quan oloren el perill. No seré jo qui dubte de la necessitat que des de l'esfera pública s'intervinga en l'economia. És més, crec que és una de les coses a debatre profundament i seriosa en el moment actual. Ara bé, prou de fer-se trampes al solitari: no val socialitzar pèrdues i privatitzar beneficis.
No crec que siga necessari recordar l'episodi infame del rescat a la banca. 65.000 milions d'euros que tots i totes nosaltres posàrem de les nostres butxaques i que pagarem durant generacions. Mentrestant, es tancaven escoles, es privatitzaven hospitals i es desnonava a la gent de sa casa. I després del rescat? Quines han sigut les contrapartides que ha oferit la banca a qui tan generosament la va rescatar? Ninguna, perquè l'Estat va posar els diners de totes i tots i després es va donar la volta i se'n va anar. Els propis poders públics van renunciar a demanar als bancs un retorn social pel bé col·lectiu.
Volem que torne a passar el mateix? Volem fer un esforç col·lectiu que no tinga un retorn social? Molt em tem que la dreta vol que torne a passar exactament el mateix. Que paguem la sembra entre totes i només uns pocs recullen els fruits.
Incentius públics per a la reactivació econòmica? Per suposat. Però no a fons perdut. És necessari reforçar el paper d'allò públic en l'ordenació de l'esfera econòmica. I saber com enfocar els incentius és una bona manera de començar.
Per exemple, per a promoure una ocupació de qualitat i estable i no premiar empreses que fomenten la precarietat i l'explotació, incentivant activitats que caminen cap a la transició ecològica, exigint una responsabilitat fiscal que comença per tributar ací, incloent representants dels treballadors i treballadores en els consells d'administració de les empreses o estimulant bones pràctiques de conciliació personal. O, per què no, amb les administracions públiques entrant en l'accionariat d'empreses estratègiques orientant-les al benefici comunitari.
Totes aquestes propostes i altres que es poden posar damunt la taula han de servir per obrir debats seriosos. El que crec que seria un greu error és aplicar el discurs del fals liberal: paga'm i ves-te'n que no et vull tornar a vore fins que torne a necessitar que em rescates.
Cal aprofitar el moment per dibuixar el nostre propi camí cap al futur. Hem de començar per un blindatge dels serveis públics que ens protegisquen de les temptacions de futures retallades, i hem d'insistir en una reactivació econòmica dirigida cap al benestar de totes i tots, no només d'uns pocs.
Si el futur han de ser les retallades socials i la consolidació dels privilegis d'uns pocs davant el benestar de la majoria, aquest, clarament, no és el nostre camí. Perquè per a nosaltres, les persones van primer.
