Han coincidit en el temps dues noticies que m'han deixat de pasta de moniato. Una: sense guardar distància de seguretat, els patriotes de llanderola del madrileny barri de Salamanca demanen la fi del confinament amb una cassolada. I l'altra: la patronal de Valladolid lamenta el retard de la desescalada culpant als morts en residències, als quals titlla de «col—lectiu no productiu». Després de tanta insolidaritat i egoisme, que alce la mà qui no porte al llom un container d'indignació. Ja veuen: gent del puntet en un remake del vell culebró «Los ricos también lloran». Pobrets. Dos mesos sense xafar el restaurant d'estètica minimalista on degustar poteta de xai glacejada amb tàrtar de vieira maridada amb un reserva! A sobre, el govern estudia un impost a les grans fortunes. Quant a l'estufit contra el «col—lectiu no productiu» podríem dir que aquest ha cotitzat tota la seua vida laboral; però, com explicar l'obvietat a qui no vol que li vaja bé a l'altre, perquè així li anirà millor a ell?
Si els devots del neoliberalisme pressionen per passar de fase és perquè ells no s'exposen. Són els treballadors els que se la juguen, i si moren són «danys col—laterals»: eufemisme que féu fortuna durant la invasió d'Iraq en 2003 per justificar els morts i danys inevitables. Com que l'important és fer caixa, cal accelerar la desescalada tot i que siga camuflant dades. I si et pillen? Fas com l'alumne entremaliat que acusa al mestre de tindre-li mania. És el que fa Díaz Ayuso i la premsa cortesana que li riu les gràcies. Res nou. El que sí és novetat és que la pandèmia li ha tret la pols a Kark Marx desafiant l'ordre neoliberal vigent, en demostrar que sense treballadors no hi ha producció i per tant no hi ha riquesa; i que el treball dels «Borjamari» no està catalogat com «essencial». Quant als manifestants embolicats amb la bandera d'Espanya i l'himne a tota castanya, recordem el diagnòstic de S. Johnson: «el patriotisme és l'últim refugi dels desvergonyits». Algú els ho podria dir?
