La covid-19 ha causat una crisi global sense precedents que, més enllà de l'àmbit sanitari, s'ha estés per totes les àrees de la societat i que, com qualsevol situació de crisi, ha posat a prova la capacitat de reacció i superació de la societat. Ha esdevingut una verdader «test d'estrés» del nostre sistema d'atenció sanitària, de l'actuació dels polítics (govern i oposició), dels mitjans de comunicació, de l'economia, de l'educació, de la mobilitat o de la cultura. La situació creada per la pandèmia ha posat de manifest les nostres febleses col—lectives, però, alhora, se'ns presenta com una oportunitat per a repensar els models vigents fins ara.
Tota esta reflexió és traslladable al sector de la cultura festiva valenciana (Falles, Fogueres, Moros i Cristians, Setmana Santa, muixerangues, dimonis, santantonades, altars vicentins, Corpus, Carnestoles, festes de barri i de carrer, i joves festes comunitàries, entre d'altres). Este és un món que se sosté gràcies a una rica i complexa xarxa associativa, constituïda per gent voluntària que dedica el seu temps lliure, el seu treball col—lectiu i els seus recursos econòmics a fer possible una intensa activitat cultural i creativa que, si bé genera al seu voltant un notable impacte econòmic, també genera —no ho oblidem— un important valor social, patrimonial i identitari.
Esta crisi sanitària, amb els seus efectes econòmics i socials, ens fa enfrontar-nos a la incertesa sobre com haurem de continuar celebrant les festes en un futur, tant a curt com a llarg termini. No podem fer que l'estat de xoc amb què hem viscut les doloroses -però necessàries— decisions de cancel—lar les celebracions festives i les activitats (públiques i privades) d'estos col—lectius ens situe en un estat de bloqueig. Superada la reacció inicial, cal anar més enllà de l'activació de la nostàlgia terapèutica en forma de publicacions retrospectives en les xarxes i hem d'afrontar una nova realitat que ens situa en un nou món on tot està per definir. Per això, hem d'entendre que no podem deixar de celebrar les festes, perquè la celebració de la festa és celebració de la comunitat, reforçament dels vincles, cosa imprescindible en estos moments. Però és evident que haurem de celebrar-les d'altres maneres, repensant els actes, sempre amb l'objectiu de mantindre viva la sociabilitat i la seua dimensió patrimonial, el seu caràcter de «servici públic».
D'altra banda, la vida estrictament associativa, l'organització interna de tots estos col—lectius, s'ha vist capgirada per les restriccions imposades per l'estat d'alarma en l'espera de com es concrete una «nova normalitat». Este fet, juntament amb la problemàtica del procés de resolució de la pandèmia, implicarà la necessitat de fer un esforç per a adequar el dia a dia de l'associacionisme a nous instruments de relació i de participació, però també a l'ús de nous canals per a comunicar les seues activitats, a més de l'exigència de generar nous continguts i activitats pensant en eixes noves formes de difusió.
¿Estan preparades les entitats de la cultura festiva per a afrontar este repte? Com déiem a l'inici, esta crisi ha deixat al descobert les nostres febleses estructurals, també les de l'associacionisme festiu. La resposta ha de ser reforçar este potent teixit, sumar esforços entre els diferents col—lectius festius a l'hora de plantejar les seues necessitats, sense haver d'esperar que l'administració tutele cap procés. Per exemple, fent que en aquelles festes on encara no n'hi ha, com és el cas de les Falles, es constituïsquen federacions o coordinadores de caràcter supralocal, que, sumades a les ja existents en altres àmbits festius, puguen configurar una àmplia plataforma representativa dels col—lectius festers valencians perquè estos arriben a ser interlocutors forts davant l'administració.
Però no tot ha de ser responsabilitat exclusiva de l'associacionisme festiu. Esta crisi també ha evidenciat l'absència d'un nivell d'interlocució clar per part de l'administració autonòmica, on la cultura festiva no acaba de tindre un acomodament clar. I la Generalitat, a través de la Conselleria de Cultura, també té una responsabilitat clara en esta necessària redefinició de la cultura i l'associacionisme festius. I ho podria fer creant algun departament o agència d'abast autonòmic que s'ocupe específicament de la gestió, difusió i promoció de la nostra cultura festiva. D'esta manera, es podrien establir polítiques de suport en forma d'ajudes i subvencions, però també posar en marxa altres mesures com ara oferir servicis de formació, assessorament i suport a les associacions festives; establir la figura de l'interés cultural per a estes associacions (que permeta garantir la salvaguarda patrimonial o concedir beneficis fiscals en impostos i taxes de caràcter local), i revisar normatives i adoptar un marc legal més favorable. En definitiva, activar polítiques de suport institucional que ajuden a dinamitzar l'associacionisme festiu valencià.
Ara més que mai es fa necessari obrir un procés de diàleg i col—laboració, en què només amb un associacionisme festiu fort i amb una administració receptiva podrà començar a llaurar-se el camí.
