23 de mayo de 2020
23.05.2020
Levante-emv

Daniel Defoe, la pesta i el coronavirus

23.05.2020 | 19:05
Daniel Defoe, la pesta i el coronavirus

Dde l'any de la pesta, de l'escriptor anglés Daniel Defoe, autor també de dues conegudes novel—les, Robinson Crusoe i Moll Flanders, ens pot aportar alguna llum davant la crisi que vivim a causa del coronavirus? Primer que res, caldria dir que Defoe no va viure directament els fets que conta, ni tan sols va ser una persona adulta quan la pesta bubònica del 1665 va assolar Londres, únicament tenia cinc anys. El diari va ser publicat prop de seixanta anys després, el 1722, amb la intenció de servir d'advertència per una presumpta epidèmia de pesta que podia tornar als carrers de Londres.

Això no obstant, els fets que relata, recollits per un oncle seu o basats en els estudis de dos metges de l'època o fruit de les històries o anècdotes que la gent contava aleshores, són un testimoni esfereïdor de les dramàtiques i terrorífiques conseqüències que una epidèmia incontrolada pot causar entre les persones d'una ciutat. Evidentment, han passat tres segles i les condicions de vida han canviat espectacularment, no cal dir-ho. A hores d'ara ningú pensa ni creu, tret del doll de notícies falses o desficaciades conjectures de partits o de presidents com Donald Trump amb vocació de ridícul barbollaire, que el vol d'un cometa o un àngel vestit de blanc amb una espasa de foc a les mans o un espectre determinat o la màgia negra siguen els símbols premonitoris de la desfeta que s'aveïna.

Tampoc ho pensava Daniel Defoe, com a bon il—lustrat amb vocació de comerciant, pamfletista o escriptor oportunista, si ens atenim a la seua biografia. Ningú no creu ara en la superxeria i només els incauts, els fanàtics o, senzillament, els ignorants fan recer de les notícies falses amb les quals ens inunden les xarxes socials de manera metòdica i programada els partits capbussats fil per randa en atacar i soscavar la democràcia arreu del món, també a Espanya.

Ara bé, com deia, els fets que relata el Diari de l'any de la pesta són francament aterridors i, malgrat la distància i les condicions de vida que no són comparables, podem trobar moltes situacions paregudes amb la crisi del segle XXI causada pel Covid-19. Si més no, extraure alguna lliçó moral per si de cas ens serveix d'ajuda en els temps que corren. Allò era una epidèmia localitzada a Londres i ara i ací vivim una pandèmia mundial. Però em fa la impressió que les persones humanes, els sapiens sapiens, som els mateixos malgrat la distància temporal i cultural. Aleshores, el carro dels morts amb la campaneta passava pels carrers i recollia els cadàvers per a portar-los als fossars dels cementeris de les parròquies i algunes persones desesperades per la malaltia, amb els fills o les dones o els marits morts per la pesta i les cases tancades per l'autoritat per mantindre la quarantena, es tiraven per les finestres o es llançaven al riu o es tiraven embolicats amb llençols als fossars dels cementeris. La desesperació de l'horror feia estralls entre la gent. Per descomptat, els encarregats de portar els carros de la mort eren persones molt pobres que per guanyar el sou i assegurar la supervivència de les famílies acceptaven els treballs que ningú no volia.

Ara no, clar que no, hem desterrat la mort dels carrers i de les cases, la mort és un assumpte desterrat de la vida social, ara hem convertit els morts en estadístiques amb les quals fem cabòries cada dia a través de la televisió quan Fernando Simón, el coratjós director del Centre d'Alertes i Emergències Sanitàries, ens fa el recompte i ens informa de l'estat de la pandèmia. Tot això si no es dona el cas de tindre algun familiar mort, a qui malauradament tampoc no hem pogut assistir en el soterrar.

La nostra capacitat d'empatia i solidaritat als balcons de les vivendes i per les xarxes telemàtiques és extraordinària. La nostra empatia és telemàtica. Qui sap si per això, per haver convertit la mort en una estadística, mostrem un excés de confiança i un desconeixement real de les coses que ens aboca, en alguns casos, a actituds irresponsables i fins i tot mesquines. Tranquils, sempre es moren els altres, com diu un lúcid vers del poeta Lluís Roda. Sempre moren els altres fins que ens arriba a nosaltres.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook