27 de mayo de 2020
27.05.2020
Levante-emv

El botiguer passava per allí; jo no

27.05.2020 | 18:50
El botiguer passava per allí; jo no

El meu carrer era el meu cosmos, ample, polsós i amb acàcies. No m'estava permés anar més enllà. Una vesprada, en un dels extrems del carrer, un rebombori. Em vaig acostar, no tant per la congregació de gent a la porta d'una casa, com pels crits que d'ella eixien. En arribar jo tragueren la caixa. Els crits i els plors augmentaven en quantitat i intensitat. Encara els recorde. Després vaig comentar-ho en casa. Mon pare em va explicar que era costum d'alguns pobles de la gent forastera cridar, com més millor, en els soterrars; és a dir, l'estima al difunt es mesurava pels plors que se li dedicaven. Eren costums, els de les ploraneres, que s'arrelaven en la nit dels temps de les societats mediterrànies. Al meu poble, però, eren més circumspectes en estos assumptes. Els soterrars es conduïen amb silenci. Després hi havia el llarg dol. De vegades durava tota la vida. Les dones majors de la meua infantesa solien anar endolades. Així recorde la meua àvia, sempre endolada, potser en l'estiu la brusa feia motes blanques i negres.
I és que el dol és una manifestació necessària del dolor pels qui ens han deixat definitivament; com ha succeït amb ocasió dels morts degut a la infecció del coronavirus. No conec ningú que se n'haja alegrat o que haja restat indiferent davant tanta tragèdia. Ja més recentment, però, ha hagut gent que ha volgut fer manifestacions externes de la seua suposada tristesa, ubicant banderes sobre els balcons tocades amb llaços negres a manera de crespons. Irremeiablement m'han recordat les ploraneres de la meua infantesa. Sembla que tot façana, com el lloc on s'ubiquen estos senyals.
Per això no em va estranyar quan, dissabte passat un amic, irònic, em va demanar si anava a anar a la manifestació motoritzada de protesta. No cal preguntar per què, ja se sap, sempre són els mateixos i pel mateix els qui darrerament prenen els carrers per protestar, per recuperar el joguet del poder que els pertany per dret consuetudinari. Li vaig dir al meu amic que, després del confinament, la moto no estava en perfecte estat de revista. Em vaig oblidar del tema; però més tard vaig vore, encara incrèdul, les imatges: els descendents, sempre els descendents d'aquells que enyoraven un suposat passat imperial. No imagine; vaig vore, entre altres, banderoles amb la insígnia imperial de Carles V. Ja no l'àguila de Sant Joan dels Reis Catòlics de la què, en el somni d'apoteosi de la follia es va apropiar el general Franco, sinó la bicèfala de l'emperador: atòmic.
Els crits que proferien els vociferants del dissabte no tenien massa a vore amb la pluralitat i respecte que l'emperador mostrà sempre per la idiosincràsia i peculiaritats dels seus territoris. La demostració d'esta pluralitat es va evidenciar a la mort de l'esmentat Carles V. El seu fill Felip congregà unes exèquies impressionants a Brussel—les. Tots els representants dels regnes i dominis de l'imperi bicèfal es van donar cita en l'actual capital belga; tots, per suposat és ociós referir-ho, anaven de dol rigorós. Christophe Plantin es va encarregar de l'edició del documental de l'època: La magnifique et sumptueuse pompe funèbre faite aus obseques et funérailles du trèsgrand et trèsvictorieus empereur Charles cinquième [sic], imprés a Anvers un any després del succés, el 1559. En ell es pot vore, entre altres dignataris, també al representant valencià ostentat l'estendard de la ciutat emmurada sobre un riu; escut que encara pot vore's en el brancal dret de la Porta dels Apòstols de la seu de Santa Maria. A la ciutat de València, com era habitual en estos casos, es van fer també grans demostracions de púbica aflicció. D'alguna manera, aquelles manifestacions tan multitudinàries com protocol—làries marcaren el zenit del prestigi imperial de la dinastia dels Habsburg.
Als manifestants de l'Albereda però, supose que tant els fa la Història amb, o sense majúscules. Allò que val és la retòrica, la imatge que es projecta. I el que pretenen és, ara com abans els seus antecessors, retornar a un inexistent passat imperial. L'imperi espanyol sols existix en la seua imaginació, com abans va existir en els somnis del general Franco i els seus acòlits. I mentrestant, els mateixos que estaven exigint dol ara estaven literalment de festa, sí, se'ls veia tan alegres, ballant, cridant i cremant combustible: paradoxa digna del gat de Schrödinger. Supose que enviar contaminants a l'atmosfera, contribuir a la contaminació i a les malalties que esta comporta, déu ser cosa menor comparat, sobretot, amb la grandesa de l'objectiu imperial que pretenen.
Esta retòrica, la dels qui embolcallen el seu patriotisme en banderes -les que siguen- em provoca la nàusea. Els batxillers i universitaris del franquisme ja tinguérem la nostra ració excessiva de formació de l'esperit nacional en l'Estat nacional-sindicalista. No m'interessen doncs, el més mínim, les promeses d'estos cremadors de gasoil que ens asseguren rutes imperials per dur-nos ja no saben ni on. Em posaria a riure per estos sainets tan dolents si no fóra perquè sé, sabem, el que amaguen al darrere.
L'Albereda era una festa; per a ells, clar, i no sols en eixa ocasió. De fet, una setmana abans també ho va ser. Demanaven llibertat; així, directament: llibertat. I si no que li ho diguen al president de la major cadena de supermercats d'Espanya. Sembla que alguna ment lúcida va considerar que, des d'una perspectiva estrictament comercial, no era massa oportuna la presència del líder empresarial allí, entre els vociferants de la llibertat, atés el fet que a un botiga entren persones de totes les ideologies. No era qüestió de perdre clientela i fonts del seu entorn asseguraren que el botiguer i la seua dona no estaven manifestant-se. Rememorant Aute, simplement passava per allí. Levante-EMV va deixar-ne testimoni gràfic.
I, per suposat, jo sí, jo guarde tot el meu respecte i circumspecció pels qui han mort lluitant contra esta maleïda malaltia, pels seus familiars i pels seus sers estimats que ara patiran la seua absència. I, mentrestant, continuen acompanyant-nos els qui, abans de marxar ens han aportat la seua obra, el seu art. Com Luis Sepúlveda, com Luis Eduardo Aute, per exemple.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook