A la «Dos» de TVE he vist, dins, de la sèrie «imprescindibles», la producció dedicada a Buero Vallejo, precisament en aquest moment de confinament en el qual tirem a faltar entre altres vivències el teatre. L' esmentada circumstància m'ha traslladat anys enrere, quan allà pels seixanta també als teatres hi ha havia absència de qualitat i modernitat, en aquell moment degut a la dictadura, i com enmig d' eixe buit de sobte em vaig trobar amb Buero Vallejo i la seua obra «El concierto de San Ovidio», la qual es va estrenar al teatre Eslava de València.

Certament, la precarietat existent en matèria de teatre en certa mesura era compensada pel teatre universitari, o les lectures teatres a alguns espais. Josep Maria Morera i Pepe Sanchis Sinisterra, van estar dos peces claus en eixa activitat teatral, al voltant de la quals alguns joves universitaris es farien actors, i altres acudíem àvids de novetats al Club Universitari del carrer de la Nau, al dos o tres col—legis majors, o a l'Ateneu, per gaudir de teatre d' avantguarda.

L' arribada a València de l'estrena d'una obra de Buero Vallejo, trencava amb la línea del teatre a lo Alfonso Paso, llavors, les colles de «progrés» no podíem deixar passar l'ocasió. L'obra el Concert de San Ovidi és una metàfora de la lluita dels oprimits , en aquest cas els cecs d'un hospici, contra l'explotació, que en l'obra és un burgés que fa negoci amb els primers, per això, aquella circumstància ens oferia un missatge emancipador que connectava amb les nostres aspiracions. Doncs bé, amb un gran esforç econòmic aconseguírem ajuntar una colla per anar tots plegats a la representació. No es cansàvem d'aplaudir, i en un moment determinat una gent propera al nostres seients ens increpà: «¿sois de la clac?», era gent d'ordre sorpresa del que estava veient. Aleshores, Ignacio de Prada, company -castellà parlant- de curs i aventures, cridà: «somos la clac del proletariado». ¡Allò fou ja massa! Des d'aleshores el teatre ha estat una de les meues preferències.

Ara ens trobem, doncs, sense teatre, una expressió cultural que ve arrossegant des de fa temps moltes dificultats, i que necessita ajuda pública. Desitjar doncs, que aviat recuperem el ritme i els hàbits normals, i, que aleshores, tornem a gaudir del teatre, vull també reparar de nou en Buero Vallejo, un autor que durant els darrers temps no es representa com caldria. Valga aquest comentari per reivindicar les dues coses: el teatre, el bon teatre, i un excel—lent autor dramàtic un tant oblidat.