Si els reconeixements públics que la Generalitat atorga cada any amb motiu del 9 d'Octubre tenen algun sentit i donen llum a persones o institucions que han aportat valors a la vida cívica i cultural, enguany correspondria reconéixer el treball de l'historiador valencià Vicent Gabarda (Paterna, 1959). Em consta, i així ho ha fet públic Levante-EMV en una notícia apareguda recentment, que la Coordinadora d'Associacions per la Memòria Democràtica del País Valencià (inclou nombrosos col—lectius i familiars de persones represaliades pel franquisme) ha acordat, per unanimitat, proposar-lo per a rebre esta distinció. S'ha iniciat una campanya d'adhesions a través de diferents col—lectius socials i partits polítics, també a través de les xarxes socials i , si fa no fa, sembla que és el moment oportú i políticament adequat per a la seua concessió.
Qui és Vicent Gabarda? Essencialment, un historiador, un investigador el treball del qual ha marcat un abans i un després en traure a la llum l'abast de la repressió franquista en acabar la Guerra Civil al País Valencià. L'any 1985 va descobrir, amb motiu d'una investigació que estava portant a terme, que a Paterna, en un mur prop del cementeri, en un camp d'instrucció militar, van afusellar 2.238 republicans en un lloc conegut com el «Paredón de España». La casualitat va fer que consultara el Registre Civil de Paterna per a investigar «les quatre o cinc persones afusellades que li havien parlat» i s'hi va trobar amb 32 volums de defuncions. Ara per ara, aquell espai és un dels símbols de la repressió franquista i la memòria democràtica més emblemàtics de l'estat.
Posteriorment, este descobriment, conjuntament amb altres, es va materialitzar amb la publicació de l'estudi, convertit ja en una referència historiogràfica i social ineludible sobre el tema, Els afusellaments al País Valencià (1938-1956), publicat per la Institució Alfons el Magnànim l'any 1993. Entre els afusellats, llauradors, jornalers, forners, ferroviaris, metal—lúrgics, rajolers, sabaters, pescadors, carters, perruquers, etcètera...dirigents sindicals, persones que havien ocupat càrrecs públics als ajuntaments o a les institucions republicanes, o que havien participat en col—lectivitzacions agràries.
Entre ells, el catedràtic de medicina i rector de la Universitat de València Joan Peset Aleixandre, el 24 de maig del 1941, diputat a Madrid com a president del partit Esquerra Republicana de Manuel Azaña. Un intel—lectual íntegre, investigador brillant en el camp de la medicina de laboratori i una persona bona i honesta, segons constaten totes les fonts històriques, que va ajudar a molts represaliats per les milícies republicanes.
Entre les dones, Manuel Girona i Rubio va constatar el cas de María Pérez Lacruz, la Jabalina, l'única dona que constava en la relació entre les seixanta víctimes de Sagunt. Girona va publicar un llibre magnífic Una miliciana en la Columna de Hierro. María la Jabalina (Publicacions de la Universitat de València, 2007) en el qual investiga la història d'una sagnant ignomínia: l'execució d'una jove del Port de Sagunt de 25 anys, afiliada a la CNT, que va cometre el «delicte» d'integrar-se com a infermera a la Columna de Ferro, acompanyant el nóvio. Fet i fet, entre els executats, els morts a les presons, les morts violentes fora de la presó, als hospitals, i els guerrillers, Gabarda va constatar en aquell estudi pioner 6.087 persones mortes a conseqüència de la repressió.
No cal dir que ha continuat treballant i publicant llibres i articles i que també ha estudiat, per descomptat, la repressió a la rereguarda republicana (La represión en la retaguardia republicana, 1936-1939, Alfons el Magnànim, 1996), a més de col—laborar en projectes de recuperació de memòria històrica amb les institucions públiques. La diferència és que unes víctimes han sigut ostentosament reconegudes al llarg de dècades i privilegiades les famílies i unes altres encara resten soterrades en fosses comunes, sense nom, ni identitat, ni dignitat.
El treball de Gabarda ha sigut la punta de llança del procés de recuperació de les fosses comunes de Paterna en les quals treballen ara els arqueòlegs. Però, al capdavall, el mèrit més important d'este historiador, com el d'aquells que investiguen el passat, és col—laborar al fet que la veritat sure de nou entre tantes mentides, manipulacions d'aquells que guanyaren les guerres i van escriure la història, i que una brisa càlida, encara que trista i deplorable, la de la memòria i la dignitat, ajude, si és possible, a tancar definitivament les ferides.
