Podria ser una pel—lícula de ciència ficció digna de Ridley Scott. Però és una cruel realitat. El protocol que impedia traslladar pacients de residències madrilenyes als hospitals no és una novel—la ni una història que acaba com el protagonista del Show de Truman quan obri la porta i surt del plató. La ciutat on passa la història no és un decorat sota una cúpula tan gran que hi cap un sol. No. La ciutat és Madrid on més de 6.000 residents han mort a causa de la COVID-19. No és un «reality show». És, ras i curt, un horror. «Horror, horror», que deia el coronel Kurtz (Marlon Brando) en Apocalypse Now. Em pregunte per què no ens sorprenem. Tan anestesiats estem que moren milers de vells i no ens posem les mans al cap? «Més que els actes dels dolents, m'horroritza la indiferència dels bons», digué una vegada i per sempre Gandhi.

A Madrid s'han vulnerat els drets humans deixant sense atenció sanitària persones en raó de l'edat. Al melic de les Espanyes han sigut més cruels encara que el vicegovernador de Texas («els avis haurien de sacrificar-se i deixar-se morir per salvar l'economia»). Les autoritats madrilenyes ni tan sols els han preguntat si volien sacrificar-se per a no col—lapsar el sistema sanitari. Els han deixat morir; justament aquells que tanta caguera munten oposant-se a legalitzar l'eutanàsia. Entenc la por a no disposar d'UCIs suficients, però això és culpa en part dels retalls aplicats a la sanitat madrilenya els últims 25 anys.

Com el rei etrusc que nugava els presoners als cadàvers fins que morien, com narra Virgili a l'Eneida, així féu el govern de Díaz Ayuso abandonant els dependents a les residències. I ara, per desviar l'atenció de tanta maldat, imita Alcibíades, polític atenès que tallà la cua al seu gos perquè la ciutadania s'entretingués criticant aquest fet i així poder-se dedicar ell als seus afers. Poc més poc menys, una còpia al paper carbó és el procedir de la presidenta madrilenya: amollar destarifos a bondó per amagar la seua pèssima gestió.