I acabem aquesta setmana amb tristesa; han sigut dies emocionalment durs. La mort i l'acomiadament de Carmelo Lozano Serrano, després de cinquanta-quatre dies d'UCI pel maleït Covid, ha estat rememorada i comentada en diferents mitjans de comunicació. La seua trajectòria docent i investigadora com a degà, catedràtic o professor de la Facultat de Dret, i la seua tasca reivindicativa en temes socials, culturals, etc. ha estat destacada aquestos dies. Tot i així encara falta tant per recopilar sobre les seues activitats!
Com deia aquest dijous un alumne seu, ell era una "persona sàvia", en el sentit complet de la paraula, perquè a més del seu abast cultural, d'una intel—ligència i memòria prodigiosa, se li unia la part humana, la bonhomia, la generositat, la justícia, la humilitat, ...
Jo he conegut a Carmelo com amiga de molts anys, i us puc assegurar ben bé que mai vaig ser conscient del seu renom en el món institucional, mai va presumir dels seus mèrits; ans al contrari, sempre ho tractava com res significatiu.
I ara us transcric les senzilles paraules amb què li vaig dir adéu...
Com deia Estellés, han passat molts anys i han passat moltes coses, però deixa'm dir-ne algunes, amic Carmelo.
Primer, pel gust de "coneixe't"
i pel goig d'estimar-te.
Pel record d'aquells dies de pares a les escales del Mestalla
i les converses de dubtes sobre l'institut dels nostres xics.
Pel nostre inoblidable càmping i les partides de cartes.
Pels viatges amb l'autocaravana.
Per trobar-me l'abraç amic i el meló d'aigua a la Nit de l'Albà.
Per la "joie de vivre" sempre al teu somriure
i aquella nit estrellada al bosc de La Torre.
Per la teua llengua que és la meua
i per tots els ideals que compartim.
Pels banys de mar aquell agost a Santa Pola
i les torrades que preparaves a l'endemà.
Per posar-ho tot sempre tan fàcil!
Per les boles de neu dels nostres fills a Alcoi.
Per gaudir d'un cor tan generós
i deixar que una forta abraçada ho diguera tot.
Per les trobades compartides al voltant d'una taula
I de les nostres itaques que mai més parlarem.
Per la teua memòria que ara em diria:
amiga i no t'oblides del "Va com va" i de "Bon vent i barca nova" de l'Ovidi.
Ahh sí...
però avui et recitaré Llach.
... Senzillament se'n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
Som actors a voltes,
espectadors a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.
...
Així només, em deixo que tu em deixis
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre,
i un núvol blanc, penjat d'alguna branca.
Molt blanca,
...
molt blanc
...
i per sempre.
però se'm van quedar tantes coses per dir-li!