I acabem aquesta setmana amb tristesa; han sigut dies emocionalment durs. La mort i l'acomiadament de Carmelo Lozano Serrano, després de cinquanta-quatre dies d'UCI pel maleït Covid, ha estat rememorada i comentada en diferents mitjans de comunicació. La seua trajectòria docent i investigadora com a degà, catedràtic o professor de la Facultat de Dret, i la seua tasca reivindicativa en temes socials, culturals, etc. ha estat destacada aquestos dies. Tot i així encara falta tant per recopilar sobre les seues activitats!

Com deia aquest dijous un alumne seu, ell era una "persona sàvia", en el sentit complet de la paraula, perquè a més del seu abast cultural, d'una intel—ligència i memòria prodigiosa, se li unia la part humana, la bonhomia, la generositat, la justícia, la humilitat, ...

Jo he conegut a Carmelo com amiga de molts anys, i us puc assegurar ben bé que mai vaig ser conscient del seu renom en el món institucional, mai va presumir dels seus mèrits; ans al contrari, sempre ho tractava com res significatiu.

I ara us transcric les senzilles paraules amb què li vaig dir adéu...

Com deia Estellés, han passat molts anys i han passat moltes coses, però deixa'm dir-ne algunes, amic Carmelo.

Primer, pel gust de "coneixe't"

i pel goig d'estimar-te.

Pel record d'aquells dies de pares a les escales del Mestalla

i les converses de dubtes sobre l'institut dels nostres xics.

Pel nostre inoblidable càmping i les partides de cartes.

Pels viatges amb l'autocaravana.

Per trobar-me l'abraç amic i el meló d'aigua a la Nit de l'Albà.

Per la "joie de vivre" sempre al teu somriure

i aquella nit estrellada al bosc de La Torre.

Per la teua llengua que és la meua

i per tots els ideals que compartim.

Pels banys de mar aquell agost a Santa Pola

i les torrades que preparaves a l'endemà.

Per posar-ho tot sempre tan fàcil!

Per les boles de neu dels nostres fills a Alcoi.

Per gaudir d'un cor tan generós

i deixar que una forta abraçada ho diguera tot.

Per les trobades compartides al voltant d'una taula

I de les nostres itaques que mai més parlarem.

Per la teua memòria que ara em diria:

amiga i no t'oblides del "Va com va" i de "Bon vent i barca nova" de l'Ovidi.

Ahh sí...

però avui et recitaré Llach.

... Senzillament se'n va la vida, i arriba

com un cabdell que el vent desfila, i fina.

Som actors a voltes,

espectadors a voltes,

senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.

...

Així només, em deixo que tu em deixis

només així, et deixo que ara em deixis.

Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre,

i un núvol blanc, penjat d'alguna branca.

Molt blanca,

...

molt blanc

...

i per sempre.

però se'm van quedar tantes coses per dir-li!