L'Estat és l'eina amb què les societats s'organitzen de forma col·lectiva. Al llarg de la història, conforme les comunitats humanes han anat fent-se més complexes, perquè la nostra vida ha crescut en intensitat i riquesa, ha sigut necessari que l'Administració Pública cresquera en paral·lel per a donar satisfacció a les noves necessitats i demandes, sorgides del progrés material i cultural de les persones en el devenir dels segles. Un creixement que s'ha accelerat en certs moments, que ha experimentat importants «salts endavant», coincidint amb les grans crisis que al llarg de la nostra història recent ens han colpejat, que han exigit una resposta col·lectiva major al paper que fins aleshores tenia asignat allò públic.
És el cas de les (que ingènuament pensàvem) últimes grans epidèmies de la nostra època. Com la tan citada estos dies Grip «espanyola» de 1918 a nivell mundial o la del Còlera a la València de 1885. Unes crisis sanitàries que van provocar una intervenció de les institucions públiques (singularment, de la territorial més potent, l'Ajuntament de València) en l'àmbit de la Sanitat i la Salut Pública que era pràcticament testimonial anteriorment.
Però també fou el cas del canvi de rol del Govern Federal arran de la crisi del 29 als Estats Units, país paradigma de l'individualisme, desplegant inèdits programes de protecció social i de foment econòmic o aprovant regulacions de l'activitat bancària (els bancs no tenien cap obligació de dotar reserves sense anar més lluny), que va trencar amb tota la seua tradició liberal que els havia definit com a nació des dels Pares Fundadors. O finalment, el model socioeconòmic europeu (l'Estat del Benestar i l'Economia Social de Mercat) implantat per a la reconstrucció d'un continent assolat per les terribles conseqüències materials i espirituals de la II Guerra Mundial.
Per tant, en les situacions de greu crisi, quan ésta excedeix de les capacitats individuals i/o privades, la societat sempre recorre a l'Estat per a superar-la. I ho fa requerint-li una major implicació en aquells aspectes on la crisi ha revetlat l'existència de punts febles. Cap greu crisi, en cap societat i en cap moment històric s'ha resolt mai de forma no col·lectiva. De fet, quan un País n'ha patit una i a resultes de la qual el seu Estat (que segurament ja seria dèbil abans) s'ha enfonsat, eixe territori ha caigut en la misèria i en el caos. La ciència política, molt gràficament, l'anomena un «Estat fallit», no un «País fallit». Perquè sense Estat no hi ha País.
La superació de cadascuna de les crisis històriques citades: sanitària, econòmica o postbèlica va requerir una extensió de la «res pública». Una extensió que no fou temporal, per salvar la conjuntura, sino que que es va consolidar perquè era necessària estructuralment. I a l'eixida de la crisi, el resultat fou que el camp d'acció del sector públic s'havia eixamplat.
Ja hem vist com la lluita contra el vessant sanitari de la crisi de la COVID-19 ha exigit una mobilització pública sense precedents. I d'igual manera, la superació de la resta de la crisi, dels seus vessants social i econòmic, com ha ocorregut en el passat, no serà possible sense una important intervenció de l'Estat en ámbits fins ara nous, per enfortir eixes febleses col·lectives que la crisi ha posat de manifest. Perquè és evident que la COVID-19, més enllà del seu impacte sobre la salut i de la problemàtica del sistema sanitari (ja de per si importants), ha descobert les febleses del model social i econòmic global, injust i insostenible. Però també les febleses específiques del model social i econòmic valencià, un model que ens ha anant deixat enrrere respecte de la resta d'Espanya.
Tractar de tornar a fer «el de sempre», ens portarà inevitablement a què ens passe «el de sempre», és un principi bàsic del pensament estratègic. I estèril seria fer com que es fan canvis, seguint aquella famosa màxima del Gattopardo: «Tot ha de canviar per a què tot continue igual», que describia el perquè Sicília no avançava.
I això, de nou, requerirà d'una renovada acció des de l'Estat en tots els seus nivells: local, autonòmic, estatal i, també, per descomptat, des de l'europeu (perquè hui en dia el nostre Estat és multinivell). Amb iniciatives, programes i legislació que en 2019 no haguérem ni imaginat (i sovint impulsades per qui menys s'esperava, mirem el que està passant a Europa), però que són la resposta que la nostra societat necessita davant el repte d'este temps històric. Tenim poques certeses sobre com serà el món poscovid, però hi ha una cosa que sí sabem. El futur serà més públic.
