Educació a distància per a reduir la distància. La paradoxa és actualíssima per la disrupció provocada pel coronavirus en el sistema educatiu, improvisant la migració de l'educació presencial a la virtual i sacrificant la socialització de l'alumnat i la interacció cara a cara amb el professorat. La pregunta és: l'educació virtual s'extingirà quan acabe l'emergència sanitària? La meua impressió és que ha vingut per a quedar-se, modificarà l'ensenyança presencial i implementarà noves estratègies per a no repetir les situacions estressants dels últims mesos. Perquè l'experiència viscuda ens ha afectat; i nosaltres, com diria Neruda, ja no som els mateixos.
Si bé la pandèmia democratitza les desgràcies per afectar físicament a tothom, el confinament accentua les diferències al limitar l'educació a distància dels més desafavorits, per la precarietat d'accés a internet i falta de dispositius digitals. Si les autoritats han après la lliçó, aniran com Mahoma a la muntanya anticipant-se a les emergències amb accions previsores, sense esperar que la muntanya vaja a Mahoma i reaccionar quan esdevenen els fets. Ah, que com es fa això, em pregunten? Redistribuint la riquesa per reduir les desigualtats, per exemple. Amb un govern d'esquerra no hauria d'haver cap problema, a no ser que redistribuir la riquesa figure al programa amb lletra tan menuda que no puga llegir-ho per culpa de la presbícia.
Les tecnologies digitals que han facilitat l'educació a distància durant la pandèmia han redescobert la rellevància del professorat. Cap ordinador, robot o ciborg pot substituir-lo. Conclusió que, més que un teorema que precisa demostració, és un axioma per l'evidència. Caldrà formar al docent per a situacions d'emergència i regular el seu dret a la desconnexió digital, sense haver d'atendre a tot hora consultes dels pares i de l'alumnat via telèfon, mail o whatsap. En eixa, com en altres demandes que el professorat plantege, no sols mereix ser escoltat, sinó també tingut en compte.
