La Covid-19 (de l'anglés, coronavirus disease of 2019) ha tornat a rescatar de l'oblit epidèmies de segles passats que van estar també associades a mesures de confinament, quarantenes i, fins a si m'apuren, de por cap als forans. Afortunadament, vivim en un temps en què tenim tàctiques a la nostra disposició per a afrontar este tipus de crisi molt millors que la de simplement jugar-nos la vida amb la dama de la dalla en una partida d'escacs, tal com s'evocava en la pel—lícula "El Último Sello" d'Ingmar Bergman. Una d'estes noves armes ha sigut el desenvolupament de la Biologia Molecular que hem aconseguit en dates recents. Gràcies a això, científics xinesos van poder identificar el virus causant d'esta pandèmia, denominat SARS-CoV-2 (de l'anglés, severe acute respiratory syndrome coronavirus 2), així com el seu genoma complet a penes un mes després del brot inicial de la malaltia produït a la ciutat xinesa de Wuhan. I, una setmana després de la caracterització del seu genoma, científics alemanys van poder desenvolupar el mètode per a detectar el virus en mostres de pacients mitjançant la tècnica molecular coneguda per PCR (de l'anglés, polymerase chain reaction). Des d'eixos moments inicials, el nombre de virus SARS-CoV-2 que han pogut ser seqüenciats en la seua integritat després d'aïllar-se de diferents pacients superen ja els 30.000. Alguns d'ells, per cert, han sigut caracteritzats per laboratoris d'investigació espanyols situats a València, Madrid i Santiago de Compostel—la. Estos ràpids avanços ens han permés conéixer a velocitat de creuer l'estructura bàsica del virus, d'on es va originar, la seua evolució des del brot inicial i, com no, alguns dels seus "talons d'Aquil—les" que permetran combatre'l immunològica o farmacològicament. A causa d'això, ja estan en marxa en estos moments múltiples treballs dirigits al desenvolupament de vacunes i fàrmacs contra el SARS-CoV-2 per part de grups d'investigació acadèmics i empreses del sector biomèdic. Només en vacunes s'estan duent a terme més d'un centenar d'aproximacions diferents. Espanya no roman aliena a esta cerca, havent-hi diversos grups d'investigació treballant activament en el desenvolupament de diferents tipus de vacunes. Entre ells destaquen els laboratoris dirigits pels Drs. Luis Enjuanes i Mariano Esteban, tots dos pertanyents al Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC).
Tindran èxit estos treballs? És difícil predir-ho. La biologia mai és una ciència exacta i, en el cas dels virus, fins i tot ho és menys per culpa de les grans taxes de variabilitat genètica que generen durant el seu procés de replicació. En este sentit, cal recordar que hi ha molts virus per als quals no s'ha pogut desenvolupar vacunes malgrat esforços ingents realitzats durant dècades, com és el cas del causant de la síndrome d'immunodeficiència adquirida (SIDA). I hi ha altres més comuns, com el de la grip comuna, que ens forcen a desenvolupar vacunes noves cada any pel fet que estan canviant completament les molècules que són reconegudes per elles. En el cas del SARS-CoV-2 juguem almenys amb cert avantatge: les seues taxes de mutació genètica semblen ser més baixes que les d'altres virus similars, la qual cosa afavorirà que les vacunes que es generen puguen conferir protecció a les persones immunitzades a llarg termini. Si em forcen a apostar, jo diria que sí que tindrem vacuna. Però jugue amb avantatge de tahúr: investigadors xinesos i americans han reportat ja bovines en desenvolupament que són capaços d'induir immunitat contra el SARS-CoV-2 tant en models animals com en humans. En tot cas, sempre ens quedarà una segona bala en la recambra en el cas que les vacunes fallen: el desenvolupament de fàrmacs específics dirigits cap contra de les molècules que siguen necessàries per a la pròpia multiplicació del virus en el nostre organisme. Esta estratègia, per exemple, és la que al final va ser reeixida per a lluitar contra la SIDA.
Independentment de l'èxit o no d'estes iniciatives, és important recalcar que estes teràpies tardaran encara temps a arribar a ser implementades. D'una banda, existeixen uns controls de qualitat i seguretat que exigeixen prou mesos d'execució abans que els agents antivírics es puguen començar a subministrar de forma generalitzada. I estos passos, per molta pressa que tinguem, cal fer-los sí o sí per a assegurar-se que estos agents antivírics són realment efectius com a tals i, sobretot, que són innocus per a la nostra pròpia salut. I, després d'este pas ineludible, encara quedarà el problema logístic de com produir la quantitat suficient d'estos productes per a poder tractar a tota la població mundial. Hi ha molts reptes per davant, però, afortunadament, els podrem abordar des de la ciència i la tecnologia i no mitjançant partides d'escacs amb la dama de la dalla com a l'Edat mitjana. Esperem, en tot cas, aconseguir amb alguna d'estes estratègies en curs fer-li un bon escac i mat a la Covid-19 en els pròxims anys.
Juntament amb l'obertura de camins per a la cerca de possibles cures, la caracterització molecular i biològica del SARS-CoV-2 ha permés il—luminar altres aspectes desconeguts d'este virus. Per exemple, sabem ara quin és el receptor (denominat ACE2; de l'anglés angiotensin converting enzyme 2) que el virus reconeix en les nostres cèl—lules per a unir-se i introduir-se en elles. I coneixem també el "ganxo" (denominat proteïna S o "spike") que el virus usa per a unir-se a este receptor. És justament esta molècula situada a la superfície del virus cap a la qual estan dirigits els majors esforços per a desenvolupar la vacuna contra el virus en l'actualitat. I el seu receptor, en estar present en múltiples tipus cel—lulars del nostre organisme, un dels principals culpables que aqueix virus siga tan patogènic quan ens infecta.
Els estudis del genoma del SARS-Cov-2 també han permés descobrir que va sorgir probablement a partir de l'evolució d'un virus similar (denominat RaTG13) que està present de manera habitual en una espècie de ratapinyades que habita la regió xinesa on està Wuhan. Tots dos semblen ser cosins germans, atés que posseeixen una similitud en el seu genoma de més del 96%. I sabem, gràcies a tècniques de datació molecular, que este primer pas en l'evolució del virus va tindre lloc fa aproximadament 50 anys. També sabem que aqueix virus va d'haver passat per una espècie de mamífer intermèdia abans de poder arribar i infectar eficientment als humans, ja que el virus de la ratapinyada difereix en moltes característiques respecte a l'humà. Entre estes s'inclou un "ganxo" molt diferent que, a més, és incapaç de reconéixer el receptor ACE2 de les nostres cèl—lules. Inicialment, es va pensar que aqueix pas intermedi podria haver ocorregut en el pangolí malai, un animal que s'importa il—legalment a la Xina per les suposades propietats medicinals de les seues escates còrnies, pel fet que en ell es troben virus similars estructuralment al SARS-CoV-2. No obstant això, estudis recents han descartat esta possibilitat atés que el "ganxo" del virus del pangolí manca de moltes de les característiques estructurals de la proteïna S present en el SARS-CoV-2. Després d'este descarte, en l'actualitat es manegen dues hipòtesis de treball. Una d'elles postula que el virus ancestral va d'haver evolucionat en una altra espècie de mamífer que expresse un receptor similar al receptor ACE2. Els científics estan ara com a bojos seqüenciant milers de virus presents en altres espècies per a trobar aqueixa baula perduda. Però no sembla que siga tasca fàcil: d'una banda, hi ha moltes espècies de mamífer que posseeixen el receptor ACE2 i que, per tant, poden ser candidats a ser aqueixa baula intermèdia. D'altra banda, donat el grau d'expansió del propi virus en humans en l'actualitat, no es pot excloure que, si es troba este animal, tinga un virus relacionat simplement perquè haja sigut infectat pel propi virus dels humans i no a l'inrevés. Existeixen exemples recents que diuen que la transmissió del SARS-CoV-2 d'humans a animals tant de companyia com salvatges sí que es pot produir. L'altra hipòtesi postula que la baula perduda puga estar realment constituïda per grups de persones que, fa diverses dècades, hagueren pogut ser infectades de forma repetida pel virus precursor a l'actual. I que, al llarg d'anys de variació, haguera adquirit progressivament totes les característiques moleculars i patològiques del SARS-CoV-2. Esta cerca s'assembla a les novel—les policíaques del gènere "whodunit" encara que, en este cas, potser mai sabem qui és el culpable ni quan arribem al capítol final. Hi ha molts científics, de fet, que ja comencen a creuen que eixa baula perduda mai es podrà identificar amb exactitud.
Clar que per als que agraden de les teories conspirativas queda una altra possibilitat: que algun investigador haja generat el virus mitjançant tècniques d'enginyeria genètica en un laboratori seguint les malèfiques intencions d'un estrateg militar xinés. Sí, ja ho sé, hi ha un laboratori que investiga sobre virus en Wuhan molt prop d'on es van produir els primers brots de la Covid-19. Sent decebre als amants de Fu Manchú i Google Maps: esta possibilitat és completament impossible. Com en tot crim, l'enginyeria genètica sempre deixa petjades, en este cas seqüencies de nucleòtids fàcilment recognoscibles, en l'arma del delicte. S'esperaria per tant que la seqüència genètica del SARS-CoV-2 presentara "marques" clarament recognoscibles en el cas d'haver sigut creat en un laboratori. Els convide a buscar estes petjades en els més de 30.000 genomes de les mostres de SARS-CoV-2 que s'han seqüenciat fins ara: no seran capaços de trobar-les encara que recórreguen a un especialista en Biologia Molecular. Hi ha una altra raó que descarta esta possible manipulació: el "ganxo" del virus que s'uneix de forma tan efectiva al receptor ACE2 de les nostres cèl—lules té una seqüència completament nova que no s'ha vist en cap virus estudiat fins ara. L'investigador diabòlic encarregat de fer esta tasca hauria d'haver sigut molt llest, per tant, per a encertar amb la tecla adequada per a fer un virus tan perniciós sense tindre ni idea de com fer-ho amb la informació prèvia disponible d'altres virus.
Com en les pel—lícules de terror, m'agradaria acabar amb una última seqüència que deixa entreveure què passarà en la seqüela següent. Este virus ha vingut, ens ha sorprés, ens ha danyat i ha posat el nostre sistema sanitari a la vora del col—lapse. Per culpa d'ell hem perdut desgraciadament quasi 30.000 compatriotes. Probablement ho derrotarem a través de les mesures de prevenció que hem implementat i, posteriorment, a través del desenvolupament de vacunes, fàrmacs i de la pròpia immunitat natural que desenvoluparem a mesura que ens exposem més i més a ell. D'ací a uns anys, probablement ens recordarem d'ell simplement com un malson que ens va afectar durant esta època molt concreta de les nostres vides. Però, no es confien: en estos moments hi ha milions de virus diferents infectant i disseminant-se entre ratapinyades i altres espècies de mamífers tant a la Xina com en la resta del món. Estes infeccions estan donant lloc contínuament a noves variants de virus a través de diversos processos moleculars que provoquen altes taxes de mutació i variabilitat genètica. En qualsevol moment alguna d'aqueixes variants saltarà també a humans. I la seua virulència podria ser major que la del SARS-CoV-2; això només dependrà de diversos factors aleatoris com les modificacions noves que presente en el seu genoma, les característiques del seu "ganxo" i del receptor que este reconega en les nostres cèl—lules, de la força amb la qual este "ganxo" s'unisca al receptor i de la capacitat que el nou virus tinga de manipular el nostre propi sistema immune. I no és ciència-ficció: a més del SARS-CoV-2, sis virus més ja ens han "visitat" en dates recents (el SARS-CoV, el MERS-CoV, l'HKU1, el NL63, l'OC43 i el 229E). No és per a viure espantats, però sí per a viure preparats. Afortunadament això últim no és molt complicat: cal apostar per sistemes adequats de detecció i control primerencs de nous casos, per tindre un bon sistema sanitari tant a nivell d'assistència primària com hospitalària, per la ciència i per la tecnologia. Desafortunadament, el més fàcil a vegades és el més difícil: és justament tot l'anterior el que hem estat desmantellant al nostre país durant estos els últims quinze anys. Tenim temps de remeiar-ho.
