Quan Discépolo va compondre
Cambalache la va clavar. Han passat 86 anys, i a diferència de Nostradamus que redactava les profecies amb un llenguatge críptic susceptible de múltiples interpretacions, la lletra d'aquest tango manté sempre la vigència. Acaba l'estat d'alarma pel coronavirus i la nova normalitat és tan vella com l'anterior. «Todo es igual, nada es mejor». Pròxims a passar l'equador d'un 2020 «problemático y febril», no veiem per enlloc la nova societat que alguns auguraven. Tot al contrari. Vivim temps discepolians: a les terrasses dels bars «revolcaos en un merengue» i a les platges «en el mismo lodo todos manoseaos». Si Discépolo visquera diria amb la satisfacció de qui veu complits els seus pronòstics: jo ja ho deia!
La lletra de Cambalache resumia una època que ha esdevingut cíclica; i quan regressa ho fa amb tots els seus vicis. És l'etern retorn del qual ens parlara Nietzsche. Retorna la xenofòbia i el racisme en «un despliegue de maldá insolente». Retorna la mentida i la corrupció que el confinament mantenia en formol i ara són de nou el pa nostre de cada dia; puix que, si «uno vive en la impostura, otro roba en su ambición». I no dic noms perquè l'espai que dispose és insuficient per acollir la llarga nòmina de pròcers —qualsevol cosa que això signifique— empresonats o en llista d'espera de sentència o judici. I és que no nouen. I pitjor encara: no noem nosaltres, que encara els votem.
Històricament, les pandèmies han servit per sepultar el passat i dissenyar un futur millor. No és el cas. Fem el mateix de sempre de la mateixa manera que sempre, però el món al que regressem no és ja el món que vam conèixer. No estem preparats mental i psicològicament per afrontar la nova realitat, és a dir, la nova normalitat; millor encara: la nova quotidianitat. Des d'un pretèrit que crèiem perfecte hem passat a un present incert des del qual conjuguem cada vegada millor el futur imperfecte. Definitivament: «el mundo fue y será una porquería!». Cambalache dixit.
