La situació generada pel Covid-19 ha implicat un parèntesi en tractament del conflicte que gira al voltant del «procés». El pronunciament judicial i altres encara pendents, no han solucionat una problemàtica que és política i no penal. La qüestió dons s'ha vist ajornada, i en la mesura que les urgències sanitàries tinguen un desenvolupament a la baixa, caldrà buscar vies d' entesa. Doncs, en eixa línea en un paper de recent lectura he trobat algunes consideracions que venen al cas. L'autor és el professor de Quebec Alain G. Gagnon, qui apunta al seu haver una llarga trajectòria en l'estudi dels problemes territorials.

Entrem a considerar allò que ens diu aquest acadèmic en relació a conflictes que versen sobre identitats nacionals, i molt concretament a tres casos concrets: Escòcia,Catalunya i Quebec. Als tres casos concorre la circumstància d' existir un conflicte entre un ample sector de la seua ciutadania i l'estat, un estat que es considera una sola entitat nacional excloent; aleshores, el problema de fons és quina, o quines víes de conciliació, es podem arbitrar per donar eixida a la confrontació.

L' esmentat professor, tot i pensant en tres situacions citades, apunta com per a que les nacions minoritàries no troben subordinades les seus expectatives a les condicions marcades per la resta, deurien concórrer tres condicions: «En primer lloc, que els representants de la nació majoritària i les nacions minoritàries posen en marxa una autentica deliberació; en segon lloc, que la nació majoritària evite fer ús del seus poders coercitius( amenaces velades i intimidadores de tot tipus, tribunals de justícia, exercit etc.) amb fins dissuasoris i de tancament de l'altre, i en tercer lloc, que les nacions minoritàries no amenacen trencar en tot moment, sinó que accepten mantenir un lligam agònic amb el seu homòleg».

Fins aquest punt, tot sembla molt raonable, o possible, quan els conflictes, però, porten segles, i el sentiments d' uns i altres es situen en la dinàmica dels greuges d'uns i de les veritats absolutes inamovibles d'altres, les coses es compliquen, com venim observant. Un govern com l'actual, ha heretat no sols el problema sinó els nous greuges generats per l'actuació clarament repressiva del anterior govern, amb uns procediments penals presidits pel criteri d'imposar l'ordre, però, cal que ens preguntem: quin ordre es pretén defensar?

Tanmateix, l'autor del paper en qüestió apunta com la intervenció del Tribunal Suprem de Canadà, en agost de 1989, amb prou imparcialitat va obrir la via d'acostament entre les dos identitats en conflicte, la canadenca i la quebequesa. Al nostre cas no ha estat així com resulta manifest a hores d'ara .

Deixem,doncs, en aquest punt el tema, a veure si després del que hem passat, reflexions que les que hem reproduït i altres aportacions, ajuden a obrir vies o camins d' entesa.