Quan estava llegint «Roma i nosaltres» i vaig arribar a la pàgina 41 vaig trobar una frase que em va fer somriure. La vaig subratllar i vaig posar al marge un símbol d'admiració. El text diu així: «aquest que el lector té a les mans no és un llibre polític...» Em va resultar xocant perquè, al meu parer, el llibre té una dimensió política innegable. I estic convençut que l'autor, Josep Vicent Boira, ho sap, però no ha volgut posar l'accent en eixa qüestió per a no desviar l'atenció dels aspectes històrics i culturals tan interessants que descobrim en esta obra. A pesar d'eixa afirmació, l'escriptor ens deixa al llarg del text, ací i enllà, moltes pistes que ens ajuden a reflexionar sobre qüestions explícitament polítiques.

I podem començar pel mateix títol de l'obra, «Roma i nosaltres», un «nosaltres» que explicita el subtítol: «La presència de valencians, catalans, balears i aragonesos a la Ciutat Eterna». El fet d'emprar el pronom «nosaltres» per a referir-se als naturals de la Corona d'Aragó ja és, per si mateix, un fet polític. Com ho és també l'ús del nom tradicional «Corona d'Aragó» tal com assenyala en el pròleg l'escriptor català Antoni Puigverd: «Aragó és una marca que la història romàntica catalana ha volgut, si no elidir o suplantar amb altres denominacions (Corona catalanoaragonesa), si minimitzar subratllant la importància dels comtes reis catalans en detriment de la força del conjunt, que el nom d'Aragó sintetitza i proclama històricament".

Josep Vicent Boira no entra a fer disquisicions sobre la personalitat valenciana, però sí que ajuda a emmarcar-la en un espai més ample -la Corona d'Aragó- on el Regne de València es va desenrotllar al llarg de quasi cinc segles (el Consell Suprem d'Aragó s'extingí amb l'arribada dels Borbons). Un enfocament interessant que s'inscriu en una tradició freqüent en el valencianisme: la de reflexionar al voltant de la nostra singularitat com a poble des d'una perspectiva relacional, defugint l'aïllacionisme. Josep Vicent Boira ja ens havia oferit alguns treballs en eixa línia, com els seus comentaris al «Missatge per una Europa unida» de 1931, text europeista remés a Alfons XIII per personalitats ben destacades del teixit social valencià, o el seu estudi econòmic «La Commonwealth catalano-valenciana».

«Roma i nosaltres» il—lustra gràficament la ignorància i la miopia en què cau sovint l'espanyolisme castellanocèntric. És impagable l'anècdota de la reina Victoria Eugenia quan explica per carta a la seua cosina Alice el soterrar del rei: «hemos enterrado a Alfonso en una Iglesia española de Roma, la de Nuestra Señora de Montserrat, junto a dos papas españoles: Inocencio III y Alejandro VI». I també és cridanera la ignorància heràldica i lingüística del traductor al castellà de l'obra «La Spagna nella vita italiana» de Benedetto Croce, quan traduïx els «rossi 'pali' d'Aragona» com «las rosas pálidas de Aragón».

Boira encerta a l'hora de subratllar que, més enllà de l'experiència política històrica concreta amb un principi i un final, la Corona d'Aragó ha esdevingut un símbol, «un model polític per a generacions de diferents èpoques», que suscita simpatia en pensadors, polítics i periodistes, especialment en èpoques de recentralització com la que patim a hores d'ara (la immediata actualitat ens mostra un Tribunal Suprem que s'atrevix a impedir que el govern valencià puga comunicar-se oficialment amb Catalunya i les Illes Balears en la llengua pròpia que compartim). «Aquella manera d'estructurar políticament sota una mateixa dinastia fins a quatre estats diferents (el Principat de Catalunya, el Regne de València, el d'Aragó i el de Mallorca), dotats de cultures polítiques diferents, quatre «constitucions» diverses i dues -si més no- llengües, sempre ha despertat una certa admiració i un xic de nostàlgia entre els partidaris de concebre la configuració política espanyola d'una manera diferent de la centralitzadora i jacobina». El llibre, per tant, té una lectura política ben profitosa per als temps que corren: «Massa ràpidament hem oblidat les virtuts que aquella estructura administrativa va tenir i les lliçons que se'n poden traure per a l'Espanya actual».

L'estudi de Boira té també la virtut de suscitar-nos l'autoestima col—lectiva en adonar-nos de la importància dels lligams que tenim -sobretot els valencians- amb la Ciutat Eterna. M'han resultat especialment interessants les pàgines que descriuen la justificació mítica del parentiu entre Roma i València que s'elabora a partir dels primers Àustries per a vincular l'imperi espanyol com a hereu de l'Imperi Romà. També impressiona el fet que, durant segles, a la portalada de Sant Joan del Laterà, la catedral de Roma, hi haguera penjada una taula amb les inscripcions dels noms amb l'escut familiar i divises dels nobles de la Corona d'Aragó -quasi tots valencians- que acudiren en defensa del papat el 1445. Per no dir l'omnipresència en les esglésies de la ciutat dels dos sants Vicents, patrons de València i del Regne. O l'anomenada «pujada dels Borja» que comunica la sorollosa Via Cavour amb la tranquil—la Via delle Sette Sale, des d'on es contempla el cèlebre balcó de Bramante, que formava part de la casa dels Borja on vivia Vannozza Cattanei, l'amant del papa Alexandre VI. Hem d'agrair-li a l'autor que ens haja oferit una obra que recull la rica petjada que els valencians i la resta de pobles de la Corona d'Aragó hem deixat en la ciutat de Roma. Una empremta especialment intensa entre el segles XIV i XVI, precisament en un moment històric clau en el qual irromp el Renaixement i la cultura humanística.