El TSJCV ha fallat contra l'Oficina de Drets Lingüístics. Mai millor dit «ha fallat», perquè la sentència legitima l'ofensiva contra el valencià. El «fallo» està escrit amb el bolígraf de magistrats ultraconservadors i la tinta de l'ultradretana Associación en Defensa del Castellano. Una perla més del llarg collar de sentències desfavorables a la llengua pròpia dictades per un tribunal que, per enèsima vegada, torna a menystenir els drets lingüístics dels valencianoparlants. Ho ha fet ja tantes vegades que molts de vostès diran: què és una ratlla més per a una zebra? Què és un «fallo» més per a uns magistrats amb una biografia tan carca que, més que desqualificar-los, els qualifica?
La sentència deixa els valencians sense protecció davant qualsevol hostilitat o discriminació per emprar la llengua pròpia. Al declarar nuls de ple dret preceptes relatius a reclamacions, envia al subconscient del ciutadà el missatge subliminar —reforçat per sentències anteriors— de que, per evitar incidents, millor renunciar a la llengua pròpia. Com els exemples abunden i l'espai és curt, n'esmentaré només un: el ciutadà que s'adapta a la llengua del funcionari perquè tem no ser ben rebut; prevalent així el dret del segon sobre el dret del primer. No basta dir que els drets lingüístics estan regulats clarament a l'Estatut. Els drets no existeixen si ningú no vetla pel seu compliment. I pel que fa als drets lingüístics, allò transcendent no és si tenim o no tenim aquests drets; la vertadera qüestió és si els podem exercir o no.
Si el valencià és llengua oficial, ¿no hauria de ser la Justícia la primera en reconèixer els nostres drets? Em pregunte si això es compleix en el fallo judicial contra l'Oficina de Drets Lingüístics i em contesta Quevedo: «on hi ha poca justícia, és un perill tindre raó». Sotmesos a una justícia colonial, que disfressa de sentències humiliacions com aquesta, el valencià avança cap a l'extinció amb la precisió d'un rellotge suís que no para de fer tic-tac-tic-tac.
