El passat dissabte es van complir deu anys de la publicació de la sentència del Tribunal Constitucional que va anular 14 articles de l'Estatut de Catalunya i reinterpretar prop de trenta, deixant el nou Estatut aprovat en referèndum pel poble de Catalunya en paper mullat amb una bona repassada de ribot per un Tribunal que començava a ser un instrument més al servei de l'Estat. Aquell 27 de juny del 2010 culminava una llarga carrera d'obstacles pel nou Estatut de Catalunya, que el Parlament havia aprovat amb 120 vots favorables d'un total de 135 diputats.
El camí d'aquest nou text legal no fou fàcil. Després de 23 anys amb Pujol al front de Catalunya, amb l'entrada del tripartit es va considerar que l'Estatut del 79 estava obsolet i calia modificar-lo. Aquest era el desig de Maragall que pensava en una reforma del text existent, però Artur Mas va anar més enllà i el que, possiblement, havia de ser una reforma va acabar sent un nou Estatut amb un preàmbul, 227 articles i onze disposicions addicionals. Un text on s'afermava Catalunya com nació i que blindava les seues competències davant el Tribunal Constitucional. Això no va agradar als cenacles polítics madrilenys.
No fou fàcil la tramitació al Parlament espanyol, Zapatero havia arribat a Moncloa i per Catalunya recordaven quan a un mitin va dir "Apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya", però Zapatero i el PSOE es van tornar porucs i ja no volien "apoyar" el que vingués de Catalunya. Van defenestrar Pasqual Maragall i Zapatero començà a festejar Artur Mas, aleshores cap de l'oposició. I, mentres tant, a Madrid anaven escalfant-se els ànims. I una vegada aprovat un Estatut disminuït el PP, que sabia que l'anticatalanisme dona vots, com havia comprovat durant anys al País Valencià, amb Rajoy y Aguirre al front van recórrer Espanya reclamant firmes contra el nou Estatut per, finalment dur-lo davant el TC, com també va fer el Defensor del Poble, el socialista Enrique Múgica.
La resta ja es història recent. La Brigada Aranzadi començà a fer la seua feina a les ordres de la dreta feréstega nacionalista espanyola, una part de la premsa es va constituir en rondalla d'acompanyament al crit de "Santiago y cierra España". D'ahi als crits de "a por ellos", el Setembre de 2017, a les portes de les casernes no hi faltava res. La política i la majoria de polítics de la capital de l'Estat, embolicats en la seua prepotència, no van saber llegir el que estava passant a Catalunya malgrat que, gent com Montilla, els avisava que aquella sentència havia augmentat la desafecció entre els catalans i que havia donat arguments a l'independentisme. Efectivament, en deu anys el sentiment independentista ha crescut, i molt.
Els últims deu anys, la meitat de Catalunya veu que els seus drets son aixafats per un Estat que ha tornat al centralisme perquè mai, ni la dreta ni l'esquerra, han cregut en l'Estat de les Autonomies, des de Madrid els sembla molt bé el "café para todos", però si algú vol prendre un "perfumat" amb unes gotes de rom, ja sabem el que passa. Tota la força d'una llei feta a mida i amb una cupula judicial al servei de l'Estat, que no del Govern de torn, es posa en marxa en defensa del que aquest Estat entén que està per damunt de lleis i persones, la sagrada unitat de la pàtria.
I així, el que no poden guanyar a les urnes, intenten guanyar-lo des de les Sales de Justicia, canviant Presidents, empresonant o enviant a l'exili un Govern legítim votat per la majoria de catalans. O enviant vaixells de piolins per apallissar votants. Despertaren i l'independentisme encara estava allà.
