L'ambivalència del PSOE amb el tema de la república és molt irònica. D'una banda, no hi ha cap militant que es declare obertament monàrquic, és com un pecat polític, una blasfèmia, una espècie de traïció a les essències ancestrals del partit: el PSOE és un partit republicà, clar que sí (diuen), amb els grans líders, o no tan grans, qui sap, segons es mire, que suren en la memòria col—lectiva socialista i que tingueren un gran protagonisme en la història de la Segona República. I la veritat és que, si fem memòria, de seguida trobarem la presència de polítics sorgits dels llibres d'història contemporània d'Espanya com Julián Besteiro, Largo Caballero, Indalecio Prieto, Juan Negrín...Polítics amb posicionaments polítics diversos i en conflicte permanent, si més no molt contradictoris en alguns casos, però tots ells associats, fil per randa, a una participació activa en els esdeveniments de la Segona República.
D'altra banda, des del punt de vista institucional, ningú no mou un dit dins del PSOE en la urgent necessitat d'oxigenació dels bastidors que al llarg de més de quaranta anys han forjat, fins a la seua extenuant descomposició orgànica, el règim polític sorgit amb la Transició. Un règim basat en el pacte de les esquerres amb les forces vives conservadores que consistia a convertir la monarquia de Franco en una monarquia democràtica basada en la Constitució del 1978. Ningú no negara que aquest règim va comportar, en principi, una conjuntura d'estabilitat, a excepció de la xacra del terrorisme, i desenvolupament del país que va ubicar l'estat espanyol a Europa i va modernitzar les seues estructures econòmiques, culturals i socials.
Però clar, el pas del temps és implacable i no perdona. La greu crisi de la monarquia espanyola, amb els casos de corrupció del gendre del rei emèrit Iñaki Urdangarín, i la dona, la infanta Cristina, finalment absolta, i ara el del rei emèrit, Joan Carles I, ha devastat la credibilitat de la Corona. Que el símbol de la Transició siga investigat per la fiscalia del Tribunal Suprem per haver rebut presumptament diners de l'Àrabia Saudita -ocults en un paradís fiscal- per l'adjudicació de l'AVE és un fet inaudit que posa en relleu la fètida descomposició del règim. I encara més, posa en evidència les impunitats i les mentides que l'establishment institucional ha amagat a una opinió pública que ara se sent manipulada i enganyada. I per si faltava poc, el fill, Felip VI, amb qui molts tenien esperances de representar una nova etapa, va demostrar en un dels primers discursos rellevants, com el del 3 d'octubre després del referèndum català, que és el rei d'una part de la ciutadania, no de l'altra. Felip VI deixava fora de joc als catalans que, uns anys abans, una sentència del Tribunal Constitucional en contra de l'Estatut no havia permés vertebrar-se dins de l'estat.
I ara, on són els polítics que forjaren la Transició i la democràcia? Els del PSOE, com Felipe González i Alfonso Guerra, els més reconeguts, llançant discursos i vaticinis molt ben acollits pels mitjans més conservadors que posen en evidència al mateix Pedro Sánchez i fan passar vergonya a una gran part dels militants del partit per ser més de dretes que les mateixes dretes. I allò pitjor, des de fa anys la impressió és que han perdut el sentit de la realitat. Uns altres, practicant l'addictiu joc de les portes giratòries amb molt de gust i passió per l'estatus.
En aquest context, la regidora socialista i vicealcaldessa de l'Ajuntament de València, Sandra Gómez, ha obert una finestra a la llum del carrer i ha plantejat al seu partit obrir el debat, només obrir el debat, que quede clar, a què la ciutadania opine sobre la monarquia sense por i, el més important, que les regles del joc democràtic no tinguen excepcions hereditàries. Qui sap si la valentia de Sandra Gómez també representa un ampli sector de la militància que considera que ha arribat el moment d'alçar la catifa i netejar la brutícia acumulada al llarg de més de quaranta anys. Comprenc que la política és complexa i demana moltes dosis de pragmatisme. Però és un gest molt important, un gest de present i de futur, que entre llum per la claraboia que demostre que els socialistes han deixat de ser republicans estètics.
