Les últimes dades oficials que tenim de la pobresa a l'Estat espanyol són de l'any 2019 i reflecteixen una dada preocupant. Una quarta part de la població, és a dir, uns 12'2 milions de persones, està en risc de pobresa i exclusió social. No són dades d'ONGs o d'associacions que podrien pecar de parcialitat sinó de la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i Exclusió Social, un organisme supranacional independent que va presentar el seu informe "L'Estat de la Pobresa" al Senat.
Els economistes liberals van refutar aquestes dades amb altres dades menys pessimistes dient que en els últims quatre anys, després de la crisi econòmica, el Producte Interior Brut (PIB) del país va augmentar un 17,5% provocant així una disminució de les xifres de pobresa severa, finalment i amb motiu de la pandèmia, el PIB ha tornat a baixar un 9,2%.
Molts economistes, fins i tot des de la mateixa ortodòxia financera, no poden ja ignorar una evidència: les xifres macroeconòmiques no són un reflex de la realitat social. És possible la coexistència de l'augment de la riquesa, el PIB i l'augment de les desigualtats. Fins el mateix Financial Times, una referència en l'ortodòxia neoliberal, al començament d'aquesta crisi sanitària, ja va apuntar la necessitat de reformar el sistema capitalista amb un nou "pacte social".
Durant quant de temps les democràcies modernes de l'actual poscapitalisme podran ocultar aquest "pobricidi silenciós" que s'està produint davant dels nostres nassos i que envia a la pobresa a centenars de persones, tant espanyoles com migrants?
La pobresa postmoderna, recordem-ho, no està associada a la mancança de treball sinó amb les mateixes condicions laborals precàries dels actuals postreballs i amb la manca d'una sèrie de recursos tan bàsics com l'energia, l'habitatge digne, menjar proteïnes dues vegades a la setmana o tenir el temps bàsic per a gaudir d'uns dies de descans pagats. La pobresa no és només un concepte material que es relacione amb la misèria econòmica sinó una relació social on les persones esdevenen mercancies que ofereixen les seues vides i el seu temps a un sistema econòmic depredador que no retorna un salari per treball sinó precarietat per una "ocupació" indigna.
Un cercle viciós que condueix al pobricidi, a la desconnexió total dels mateixos sistemes de protecció social, a l'absència de dignitat humana i a la més palesa de les injustícies socials que divideix la societat entre els privilegiats que tenen accés als sistemes laborals i socials i els no privilegiats que reclamen les restes d'aquest sistema que va néixer com un contracte social entre el poble i els seus dirigents per a promoure la llibertat, la igualtat i la solidaritat.
És sostenible aquesta situació? Fins quan resistirà el sistema social o polític? Existeixen solucions innovadores, creatives i justes que es plantegen un nou contracte social i unes polítiques de distribució de recursos adequades als nostres temps d'infinita precarietat?
Una d'aquestes solucions té un nom i s'anomena Renda Bàsica Universal (RBU). No parlem d'una utopia passada de moda o d'un impossible metafísic o d'una barbaritat econòmica. Parlem d'un nou dret subjectiu i objectiu com en el seu moment ho va ser la sanitat universal o l'educació pública i gratuïta, o la lluita per les vuit hores setmanals o les pensions desvinculades de la caritat i la beneficència. Parlem, doncs, d'un principi de justícia distributiva que va més enllà del repartiment d'ajudes socials a col—lectius vulnerables i minoritzats. No parlem "d'ingressos mínims vitals" ni de "rendes d'inclusió" o subsidis condicionats i associats a les prestacions no contributives que provenen de les velles polítiques assistencials de les beneficències clàssiques i que, per a més inri, reben solament entre el 8 i el 12% d'aquests mateixos col—lectius vulnerables als quals van adreçats. No rebutgem aquestes "ajudes", com és lògic, però sí demandem major valentia política perquè la proposta de la RBU des de la Intersindical creiem que és una proposta possible i realista.
Promulguem que totes les persones, majors d'edat, puguen accedir, sense requisits, a un recurs econòmic bàsic, mínim, que permeta una "vida digna" i, a més, apodere i capacite per a poder rebutjar un treball on la moneda de canvi no siga un salari digne sinó l'explotació i opressió més absoluta. Una prestació econòmica de fiscalitat progressiva que no sols lliurarà diners sinó "capacitats" i dignitat, igualtat, llibertat, emancipació, un sentit de la ciutadania i una corresponsabilitat amb els nostres semblants; un dret que és alhora un deure perquè ens compromet amb la comunitat, eleva a categoria la cura de les persones, emancipa la dona de possibles dependències econòmiques alienadores o millora les taxes de salut pública, entre altres virtuts. Un mecanisme de cohesió social immillorable que es poden permetre els estats socials i els mercats no extractivistes.
Els especialistes que han estudiat la fórmula des de les fredes xifres com són Arcarons, Torrens o Reventos parlen d'uns 90.000 milions d'euros que es financiarien via reforma de l'IRPF (sense tocar altres drets socials adquirits) i via impost a les "grans fortunes". Aquesta riquesa d'arrel oligàrquica tan sols aporta el 8% de la riquesa nacional (el 92% és aportat per les famílies i el treball) i gran part dels seus beneficis es troben opacs en zones offshore, sicav al—legals, testaferros i ingenyeries financieres vàries. Només amb un impost del 10% a les "grans fortunes" s'aconseguirien aquests 90.000 milions. Com bé ens recorden alguns milionaris com Hughes o Soros no és possible que paguen més imposts una senzilla secretària que ells que són els milionaris. Per no parlar dels 60.000 milions d'euros que es deuen com a rescat a la gran banca en l'anterior crisi econòmica i la política d'austericidi de socialització de les perdudes.
Tot això és ben sabut. El que és incomprensible és, després d'aquesta tremenda crisi sanitària de la COVID-19, una crisi que és també una crisi social i civilitzadora, el silenci de la política i dels polítics entorn de la renda bàsica universal en un país amb la tercera taxa de desigualtat de la UE només per darrere de Letònia i Lituània. Cap partit a l'Estat espanyol o al País Valencià, ha apostat per aquesta nova lluita social i política, la RBU. Una macro enquesta de l'empresa de sondeig Sinàptica, reflecteix que el 72% de la població l'aprova. Més de 500 organitzacions i moviments socials estatals i del País Valencià reunides en el Pla de Xoc Social (entre els quals es troba la Intersindical Valenciana) reclamem que es faça un estudi d'aquesta mesura. Aquestes organitzacions col—loquen aquest mesura en la primera de la llista de propostes que aposta per una major justícia fiscal i una lluita real contra la precarietat laboral i contra les desigualtats socials.
Des de la Intersindical Valenciana defensem que aquest malestar de les persones més vulnerables i precàries s'entrellace i, des de la creació d'espais col—laboratius, s'unisquen per a plantar-li cara a aquests silencis dels sistemes que prefereixen la pau social a la lluita contra l'exclusió social de persones subalternes que, al nostre costat, reclamen a crits un nou contracte social inclusiu, just i solidari per evitar el pobricidi silenciós de les nostres societats presumptament democràtiques.
