Ara mateix aquest Sol estiuenc i de muntanya, que encara tardarà a amagar-se entre pins i alzines, està fent-me present que som estiu, al matí em desperte amb tota una banda d'ocells que em diuen bon dia a la seua manera. Al migdia, amb el Sol ben alt, s'escolta el soroll d'unes garses que tinc per veïnes aposentades a un pi de la casa propera i, també amb la calor, les xitxarres amb el seu soroll escampen la seua mala fama davant les estalviadores formigues. Era l'hora del vermut amb els amics, d'anar al bar, fer una cervesa ben fresca i petar la xerrada fins l'hora d'anar a fer el dinar.

Ara, un maleït animalet ens ha furtat no sols aquest vermut amical sinó també tot l'estiu, ja ens vam quedar sense primavera i ara també sense l'estiu, perquè diguen el que diguen un estiu amb la cara mig tapada, sense poder gaudir dels somriures i sense poder sentir les abraçades d'amics i coneguts, no serà estiu, o, com a mínim serà un estiu atípic.

Per això ara que estic en un temps on, com canta Raimon, tinc més passat que futur, faig una ullada, sense rancor ni malenconia a eixe passat que no em pesa, però que, vullga o no, es una part de la meua vida i la meua història. Cada cabell perdut, cadascun dels meus cabells que ha blanquejat amb els dies i cada arruga, encara no en son moltes, que la vida ha deixat al meu cos son, per mi, les medalles que la vida ha anat atorgant-me amb el pas del temps per demostrar-me que la parca encara està donant-me un temps de propina, i per això en aquest article vull recordar aquells estius en els que l'única preocupació que teníem era viure alegrement, una alegria tan sols truncada pels primers mals d'amors.

Malgrat ser un nen de postguerra, i viure a una família que hi havia perdut alguns dels seus arran de la revolta franquista contra la República, entre ells dos tiets, un a la guerra i l'altre afusellat a les tapies de Paterna, i també el meu pare malalt, mort de tuberculosi, pels anys passats a la Model, condemnat a mort per defensar la legalitat republicana. Doncs, malgrat tot això, vaig tindre una infància feliç, corrent alegrement amb els meus amics pels carrers de Benimaclet, fent excursions per l'horta, buscant granotes per les séquies i el Clot de Vera, on les mares no ens deixaven anar. Recorde com, a boqueta nit, les mares i les iaies treien cadiretes de boga a la porta de casa per sopar junt amb els veïns, encara la televisió no havia acabat amb els sopars familiars. I mentre els més grans, en acabar, feien tertúlia, nosaltres aprofitàvem per jugar amagant-mos entre els dacsars o furtant alguna sindria dels camps propers per fer d'ella el nostre postre particular. Sempre vigilant que no aparegués el guàrdia rural amb la bicicleta i la seua escopeta que disparava cartutxos de sal.

I l'endemà, molt d'hora, tots els amics ja erem al carrer per continuar la nostra vida estival, banyar-nos al toll de les séquies, perseguir papallones, sargantanes i tota mena de bestioles, entre elles els parotets, els de bassa, blaus i grans, eren els més apreciats. I entre joc i joc, buscar a las xiquetes del veïnat per jugar amb elles mentre anàvem enamorant-mos, sense saber què era l'amor, d'alguna d'elles. Enamoraments que duraven un estiu, escamparien amb les primeres pluges de Setembre, que anunciaven el retorn a l'escola.

Als nens d'ara el COVID-19 i la tecnologia els han furtat un estiu de la seua vida. I si vostés volen, un dia, recordar la seua infància, ja saben: mascareta, distancia i rentat de mans.