L 'abalisme o corrent al voltant de la figura del Ministre valencià José Luis Ábalos va prenent posicions de cara al previsible congrés del PSPV de l'any vinent. I sembla clar que no li ho van a posar gens fàcil a Ximo Puig i els seus. Tot i que amb aquesta formació política i les seues hipocresies i factures internes mai se sap el que pot acabar passant.
Fa uns dies va ser anomenat Rafa Rubio com a subdelegat del Govern a València. Aquest senyor, pel que sé i he pogut esbrinar, és un històric del PSPV i ha crescut al costat d'Ábalos que no se'l va emportar al seu equip a Madrid perquè està imputat al cas «Imelsa». Ningú li va demanar que deixara el partit, almenys públicament. Ningú va fer pública la necessitat que abandonara el partit per a no «embrutar» les sigles. Ningú el va apartar cautelarment del partit fins que eixirà el judici.
Més aïna al contrari el van fer càrrec de confiança o, cosa que és el mateix, coordinador general de la regidoria de desenvolupament urbà de l'Ajuntament de València des del 2015, primer amb Vicent Sarrià i després amb Sandra Gómez. I ara l'han anomenat subdelegat del Govern a València. O, cosa equivalent, li han «premiat» la seua carrera política i les seues lleialtats i silencis. Alguna cosa habitual als grans partits.
Però dins del mateix partit no tothom ha tingut el mateix tractament. A Jorge Rodríguez no se li van oferir les mateixes possibilitats quan va ser imputat. I des del dins del mateix partit immediatament van assenyalar a Ábalos com l'artífex d'aquella situació. Jorge representava saba nova per a un partit que presumeix de tindre cent quaranta anys, i precisament per això cal que reflexione sobre les «formes internes» de treballar i de tractar a qui aplega amb ganes de fer coses.
A Jorge no el van deixar, perquè amb la seua llum pròpia, feia massa ombres a molta gent i no ho podien permetre i li van parar els peus en sec. O almenys, ho van intentar. Afortunadament el poble d'Ontinyent ho va veure clar de seguida i va creure la veritat del seu alcalde. I aquest va abandonar el partit i va continuar en política amb una nova formació de caràcter més comarcal, però amb èxit rotund a les eleccions del dos mil dènou.
A la política és va amb voluntat de servei públic. Insistisc, servei públic i no personal. Però sembla, com ja afirmava la setmana passada, que hi ha massa egos esperant la seua oportunitat, encara que siga a costa de bona gent que sí que creu en aquesta premissa. Es tracta d'una lletja «tradició» de les grans organitzacions on quasi tota la gent creu que és imprescindible, quan en realitat, i ho sabem, en cap lloc ningú no és imprescindible.
És el que jo anomene la teoria de la mediocritat. Quan alguna persona mediocre vol ser alguna cosa o ser un poc més «popular» s'acosta a una organització gran i no mira pèl per tal de créixer i ser «alguna cosa». I en aquest camí pot deixar enrere o traïda a la gent que li ha pogut ajudar, sense que això tinga massa importància moral per a aquesta persona. I, al seu temps, encara no sap que després patirà en carn pròpia aquesta mateixa traïció. Sols és qüestió de temps.
En fi que l'abalisme s'està consolidant i no li ho va a posar gens fàcil a la gent de Puig de cara al futur. Encara que haja sigut en forma de traïcions i d'arts de dubtosa qualitat democràtica.
