Amitjan segle XIII va viure a Sicília Guido delle Colonne, l'autor d'un text que, amb el temps, seria traduït a la nostra llengua: les Històries troianes. Evidentment, la fiabilitat d'aquell escrit, per narrar què va succeir o no en la guerra de Troia, no cal dir que és nul·la. Però, l'autor pretenia ser més veraç que els poetes antics, inclòs Homer. Això, a qualsevol de nosaltres ens resulta poc raonable, però no ho va ser durant l'Edat Mitjana, perquè el sicilià va usar una estratègia: afirmava que se servia dels escrits de Dictis i de Dares -pura invenció- que narraven més imparcialment aquelles guerres i amb més detalls i tot. Encara, en la mesura que els italians se sentien -metafòricament i humanísticament- descendents d'uns «troians» expulsats pels grecs, la suposada imparcialitat era encara més valorada.
La qüestió és que el llibre va arribar a conéixer un gran èxit, a Itàlia i després a la resta d'Europa, i Jaume Conesa, protonotari del rei d'Aragó, ja al segle XIV, des de València segurament, la va traduir a la nostra llengua, potser a petició de Pere el Cerimoniós. En la nova versió, les Històries troianes també aconseguiren un gran ressò, i foren model de textos del segle següent, com ara, en algun passatge, el Tirant lo Blanch.
No era la meua intenció parlar ara del llibre de Guido delle Colonne, ni de la traducció de Conesa. M'interessava només un passatge concretíssim. Parlant de les conseqüències de la guerra de Troia, i dels exiliats després de la destrucció, a més del conegut cas d'Enees, Colonne parla de Diomedes, un grec que, acabada la contesa bèl·lica, se n'anà a habitar a Calàbria. Ell i els seus companys, per un encanteri de «Cirtes, filla del sol», es varen transformar en ocells; i els descendents seus «han aital natura que coneixen e saben discernir o departir lo hom llatí del grech, e fan-se ab los grechs (...) e si llatins hi ha, a aquells fugen».
És francament sorprenent la facilitat amb què els homes medievals, emparats pel vernís «antic» quan els calia, podien arribar a creure que a unes aus els era possible diferenciar quins hòmens eren grecs i quins altres eren llatins. Però, no només això, sinó que l'autor ho deixava anar dins el seu llibre amb una naturalitat també colpidora. Talment com quan Pasolini o Fellini «operen» algun miracle o meravella en un dels seus films i ens és obligat creure'l. Com si una línia imperceptible travessara el temps, aquella capacitat de fabular encara ens atrapa.
