13 de julio de 2020
13.07.2020
Levante-emv
tribuna

La pervivència de la paràbola

13.07.2020 | 22:48
La pervivència de la paràbola

La legislació espanyola (Real Decret 1708/2011, de 18 de novembre) contempla, en principi, la distància temporal de cinquanta anys per a la consulta de fons documentals que pugen contindre dades personals. És també un temps prudent per poder començar a parlar d'història: quan els successos són molt pròxims, més bé podem referir-nos millor a periodisme. En qualsevol cas, però, no sé com abordar un aspecte relatiu al naixement de Felipe de Borbón y Grecia el 30 de gener de 1968; és a dir, uns sis mesos abans que les Corts espanyoles proclamaren príncep d'Espanya el seu pare.

Quan, el 1938 el comte de Barcelona va tindre el seu fill a Roma, va posar-li un nom compost: Juan Carlos. Ignore el motiu del fet, però a la llarga resultà molt positiu: era el primer monarca de la història peninsular en barrejar dos noms i, en conseqüència, portaria el primer dels ordinals en una futura i presumible Espanya democràtica. Ara bé, el nom de Felipe trencava eixa visió de nova monarquia i entroncava en un passat reial de ressonàncies no massa positives en els territoris de l'antiga Corona d'Aragó. En este sentit, el retrat de Felip V de Borbó penjat cap avall a Xàtiva crec que resulta força significatiu. L'infant Felipe nascut en l'any de les revoltes europees de París i Txecoslovàquia seria, com de fet ha sigut, el primer monarca en repetir el nom d'un antecessor polèmic per valencians, aragonesos i catalans. Els motius ara no importen, sinó la decisió per la què, lliurement, l'actual rei emèrit va optar per l'esmentat antropònim.

Fins ací el passat, el llegat de l'actual emèrit. Ara bé, quan, en ser coronat, l'actual monarca adoptà el sext com a ordinal, va optar per continuar l'estel de destarifos històrics en tant en quant l'ordinal «sext» pertany a la numeració de reis de Castella, no als de la Corona d'Aragó. Convindrà recordar a l'efecte que, en morir Isabel I de Castella, Ferran d'Aragó no pogué arribar a cap acord amb el seu gendre, Felip d'Habsburg, consort d'Isabel d'Aragó, reina de Castella. Més enllà del peculiar caràcter de l'Habsburg, hi havia el fet que molts nobles castellans se sentien ultratjats per Ferran, qui els havia sotmés a l'autoritat reial, cosa per la qual, estos nobles trobaren la manera de venjar-se del rei Catòlic donant suport a Felip el Bell. La conclusió és ben sabuda. Fart, literalment, dels assumptes castellans, Ferran es va casar amb segones noces amb Germana de Foix, intentà tindre un descendent baró per desfer el lligam d'Aragó amb Castella i se'n va anar al seu reialme de Nàpols. Les coses no sempre eixen com es preveuen: Felip va morir prematurament, Castella es va sumir en el caos i les crides a Ferran d'Aragó per a que tornara es varen fer insistents. El rei Catòlic, però, amb la sagacitat política que el va caracteritzar, es va prendre el seu temps, per assegurar-se la fidelitat de la Corona de Castella al seu retorn.

Si m'he permés este mínim i més que conegut excurs històric és per recordar que, realment, el «regnat» de Felip I va ser tan exigu, no arribà a dos anys, com circumscrit a Castella. L'actual Felip de Borbó haguera pogut mostrar una voluntat integradora fent-se coronar com a Felip I d'Espanya; però no. Com he indicat, ha seguit la tradició dels ordinals de la Corona de Castella, no la d'Aragó; de la qual cosa se'n desprenen nombroses conseqüències, la principal de les quals és la pervivència de la història en el sentit que una part de l'actual territori espanyol continua el seu predomini, i no sols simbòlic, sobre l'altre. Uns regnes mantingueren els seus drets forals perquè estigueren amb aquell Felip de Borbó i uns altres els perderen perquè donaren suport al pretenen Carles d'Àustria en la Guerra de Successió Espanyola. Podríem pensar que tot açò és història passada, material per a manuals, però la historia no és sols la reconstrucció d'un temps homogeni, buit, sinó que està plena del temps d'ara.

En la setena de les tesis sobre la filosofia de la història que va argumentar Walter Benjamin apuntava que, els vencedors marxen en una parada triomfal en la què ells, els dominadors, passen sobre els vençuts que jauen en terra, alhora que s'emporten el botí. Malauradament, fins i tot, en això d'emportar-se el botí va mostrar Benjamin la seua clarividència. Ignore si el que en estes jornades apunten les notícies i comentaris de premsa, així com no pocs parlamentaris en referència al Campetxano, és cert o no, però no puc deixar de pensar en un altre intel—lectual jueu foragitat pels nazis: Joseph Roth. En una de les seues paràboles, Nissen Piczenik, comerciant de coral ha amassat una certa riquesa i reputació basant-se en el seu coneixement de la matèria i la serositat en el comerç. Arriba però, un dia, en què cau en la temptació de començar a enganyar la clientela venent corals de cel—luloide barrejats amb els autèntics. La desgràcia s'estén per la comarca i, de retruc sobre el comerciant, qui acaba, paradoxes del destí, envoltat de corals en el fons del mar.

Ignore si els cinquanta anys que preveu la legislació espanyola seran suficients per preservar dels investigadors estos darrers embolics de comissions i bancs estrangers; però, mentrestant, sembla que el Campetxano ha estat un altre dels mariners a perdre la gràcia del mar. I no han passat cinquanta anys.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook